Good bye Hong Kong, Good morning Vietnam

Good bye Hong Kong
Després de 5 intensos mesos vivint a la capital financera del Sud-Est Asiàtic, poso rumb cap al Sud. Són les 19.42 i d’aquí 13 minuts teòricament obren les portes per embarcar i començar ja el que porto programant les últimes setmanes: un viatge que comença al sud del Vietnam (Ho Chi Minh) i que acabrà puntualment al cap d’un mes al Nord d’aquest gran continent, a Pekín.
Miro enrere, al passat i somric. Han estat 5 mesos increíbles, on cada dia he conegut alguna persona interessantíssima, on cada dia he programat o disfrutat d’un viatge, on cada dia he après una mica de xinès, i també, on potser no cada dia, però sovint, he comprovat que els xinesos també en saben de fer festes. 5 mesos genials, on immers a la cultura asiática he pogut explorar bastants indrets d’aquest continent; Tailàndia, Filipines, Guilin, Shenzhen, Macau, Borneo, Cambodja, Malasya figuren a la llista. Tots increïbles i diferents dels altres.
Però ara no és hora de pensar en el passat. És hora de començar a disfrutar d’aquest viatge. I dir que ha començat bé. Assentat a l’aerport, disfrutant de les últimes hores de facebook en força temps, i parlant amb l’Helena Bech, de cop se m’apropen 2 filipinos interessats en utilitzar l’endoll. Se n’adonen que el sistema no els va bé, i els hi deixo el meu adaptador per tal que puguin carregar el móvil. Parlem una estona, conversem sobre el passat espanyol de les filipines, del meu viatge a aquest país, i al cap d’una estona m’adono que és hora d’embarcar. Abans però, em comenten si m’interessa veure una foto de noies filipines. Accedeixo, per cordialitat més que res, i em treuen una foto de 3 filipines (una d’elles suposadament la seva dona) ensenyant un pit. Molt graciós. Encara no m’ho crec. Ens diem adéu (de fet un adéu més intens que el que vaig fer amb el meu company d’habitació xinès, que ronca molt més que parla i no vam acabar de connectar) i m’espero a que obrin les portes per embarcar.
Emocionat, escoltant Facto delafe y las flores azules, repasso el meu seient de l’avió, imaginant a veure de qui m’assentaré al costat. És el que té volar sol, a un se li dona per pensar en tonteries com aquestes. Però té la seva gràcia de veritat. Hora d’embarcar!
Dia 1:
Dins l’avió. M’assento, una dona a l’esquerre (amb pinta vietnamita) i un home a la dreta amb la mateixa pinta. Jo, blanc, al mig. Parlen entre ells. Entenc que es coneixen, i al cap de poc, m’adono que els entenc. Sí parlen anglès. Cordialment, els hi ofereixo canviar de seients, però no (passadís i finestra poden amb l’amor). Comencem a conversar, i m’expliquen que la noia es americana, que el noi es vietnamita pero que estudia a America, i que es casen en breus. Molt bonic. Em pregunto però, per què coi m’han assentat al mig d’una parella. Però bueno, seguim conversant, i m’expliquen les coses a fer a Ho Chi Ming i per tot el Vietnam. Bones persones. Al cap de 2h parlant, aterrem, ens diem adéu, i rumb a immingració i a buscar les maletes. Per què cony la meva maleta sempre és l’última, i per què cony mai ningú agafa cap de les vint que surten primeres? Per mi que són de mentida, per veure si algu les agafa i aixi veuen si hi ha algun lladre (Sí, viatjar sol fa pensar massa).
Surto de l’avió, i potser unes 2000 persones estaven allà esperant no sé què. Un estrés! Vaig a buscar un taxi i comença l’aventura. Per tal de poder-me trobar amb en Toni, vam acordar un hotel i ell es va encarregar de buscar-lo. Trec el paperet amb el nom per ensenyar-lo al taxista, però no el coneix, ni el carrer ni res de res. Molt extrany. Després de preguntar-ho a varis, res de res. Al final un em diu que sí, no em fa massa bona pinta però pujo. Un cop dins, li torno a preguntar i em segueix dient que sí, però em pregunta el nom de l’hotel i del carrer varies vegades (o això entenc). Definitivament, no en té ni idea. Ni jo. Aixi que truca no sé on, i em passa amb un tio que diu que parla anglès. També fals. Parla algo que s’assembla a l’anglès. No ens entenem, i li dic que em torni a l’aeroport. Em diu que em cobra 200.000 Dongs (7€). Li dic que està flipant. S’emprenya. M’emprenyo però m’acolloneixo una mica al estar al mig de no sé on, amb un taxista amb mala hòstia i de nit. Fins els pebrots del paio, li dic que si em torna a l’aeroport li pagaré la meitat. Em diu que primer vol la pasta. Li dic que no, primer aeroport. Després de 5min accedeix (ja sabeu que sóc molt pesat), i em deixa allà. Què faig? No hi ha internet, ni oficina d’informació, ni res...
Al final trobo una agència (l’única que quedava oberta) agafo un hotel més car del que volia pagar, i me n’hi vaig. Taxi i cap allà. El taxista em demana propoina, i li dic que li he donat al seu amic taxista d’abans. Crec que no m’entèn però, i s’adona que estic de mala hòstia. Calla, callo.
Al final doncs, arribo a un hotel que no està malament, però on el recepcionista va o drugat, o fumat o molt torrat. Tampoc l’entenc: entre l’anglès que no el toca massa, i el fet que gairebé ni s’aguanta costa. Al final, li ensenyo la reserva i em dona les claus. Per fi! Un llit! A dormir!
Dia 2:
Assentat en un bar, prenent un suc fresc de síndria somric quan penso amb la mala llet que portava el dia anterior a la nit, i fins i tot, aquest matí al despertar-me.
“Burro” – penso – per un simple taxi estaves així? (sí, acostumo a pensar parlant amb mi quan no tinc res més a fer). I és que la veritat, no hi ha motius per estar de mal humor. Estàs al sud-est asiàtic, amb un mes per endavant, on no m’espera res més que no siguin platges genials, vistes espectaculars, i paisatges que mai oblidaré. Així doncs, he començat el dia, disposat a canviar de mentalitat i a començar a disfrutar de l’aventura.
10.00 del matí: Surto de l’hotel a donar un vol per la ciutat. Ens trobem a Ho Chi Minh, ciutat d’uns 11 millons d’habitants, on la característica principal, on la primera cosa de que t’adones és el nombre de motos que hi ha, i el caos circulatori que conforma aquesta megàpoli. No exagero, avui m’he despertat a base de pitos. Quina puta mania que tenen els asiàtics a tocar el pito. I bé, enmig del caos, em disposo a creuar el carrer. No puc; ni quan el semàfor està vermell puc, directament no es paren. Així doncs, guiat pels consells d’amics que havien estat aquí creuo, encara que els consells de la mama em deien que si ha cotxes o motos m’hauria d’esperar. I fàcil, no t’has de preocupar de res, ells ja s’encarreguen d’esquivar-te.
Primera parada: mercat. No massa res de nou, un mercat d’aquests asiàtics, on l´única característica es l’olor especial que es respira. Així doncs, creuo el mercat i poso rumb al palau de la reunificació. Pago (0,5€) i entro. Em posen a una sala on bàsicament m’expliquen el que va passar a la guerra del Vietnam des del seu punt de vista. Interessant. En aquell moment agraeixo no ser americà. Vist el vídeo, dono una volta pels jardins (on hi ha el tanc de les forces del Nord del Vietnam que va entrar al Palau i que va simbolitzar el final de la guerra al 1975), i me’n vaig cap al museu de la guerra (anteriorment, museu de les atrocitats americanes, però que van haver de canviar el nom quan es van tornar a engegar les relacions comercials). Bàsicament t’ensenyen el que va passar. Amb pèls i senyals. I detalls. Fetus deformats, persones que no semblen persones, edificis destruïts, boscos que han deixat de ser boscos (els americans van llançar més de 100 milions de litres de líquids tòxics que van destruir bona part dels boscos Vietnamites)... Coses que no venen massa de gust de veure però que són reals. Dir també, que a la Guerra del Vietnam van perdre la vida 3 millons de persones, 2 millons van resultar ferides, i 200.000 van desaparèixer (només pel bàndol local). Veient un museu com aquest, un entèn per què els pacifistes fumen porros. De veritat, o fumen herba i es calmen, o es suiciden. No, fora conyes, molt bèstia el que ensenya aquest museu.
Cansat de tanta tristesa, me’n vaig a donar un vol per la ciutat, a creuar més carrers i torno cap a l’hotel. Siesta, dutxa, lectura i a sopar. Ben sopat, parada en un bar, suc de síndria, i aquí estic. Què més es pot demanar? Un viatge al Delta del Mekong? Demà i demà passat. Platja i relax? L’altre. Visita de ciutats imperials i més museus sobre la guerra? L’altre. Fer una excursió a 4000m d’alçada? La setmana que ve...