Nha Trang, Hoi An, Hue

Dies 5 i 6
Són les 7 del matí. No sé ni on sóc. Començo a cridar "Bon dia, toca despertar-se!". De cop m’adono que el de la meva dreta és escocès i que no entèn res de res. Provo amb anglès però tothom segueix al seu món. Al final ens despertem...
Avui toquen els túnels, famosos túnels on els Vietnamites (anomenats Charlies pels americans), s’amagaven dels seus rivals. Anant cap allà, el guia (que no té massa bon anglès, però que tot i això parla molt ràpid i no se l’entèn de massa res), ens explica (o entenc) que s’havien arribat a construir 250Km, que alguns es situaven sota les bases americanes i que algunes persones (entre elles una iaia que vam conèixer) hi van viure més de 7 anys, sí 7 anys!.
El complexe, preparat a tope pel turisme, ens ensenya de tot, des de forats de mida normal (els pels guiris estan eixamplats per tal que hi poguem passar), exposicions amb armes, forats de bombes (immensos), trampes pels americans, i fins i tot un camp de tir per practicar amb una m-16 o m-47. Al final, ens porta a uns túnels preparats per nosaltres i entrem. Una gran experiència, que et fa admirar els vietnamites, els quals havien arribat a còrrer per allà (no entenc com) ja que els exèrcits nord-americans es van portar gossos capaços d’enflairar l’olor dels vietnamites (fàcil de sentir) i perserguir-los per aquests llocs. Els vietnamites però, tenien les seves tàctiques, com per exemple, dutxar-se amb champús nord-americans o posar chili a les entrades per confondre els gossos. Dir també però, que als túnels hi van morir 1/3 de les persones que hi van entrar.
Feta la visita, tornem cap a la ciutat, on ens queden unes hores abans d’agafar bus nocturn cap a Nha Trang. No faig massa res. La calor em treu qualsevol ganes de visitar més la ciutat. Tot i això, al cap d’una estona, poso rumb a la ópera, un edifi francès de renom a la ciutat, passant pel mercat i acabant a un museu. Arribat a la òpera 2 altaveus m’esperen amb Dj Xavi Metralla (crec que és el nom d’un de Pont Aeri) punxant. Vaia festival de música màquina. No entenc per què coi posen música màquina a fora de l’òpera, però bé, segueixo amb la meva ruta. Per accedir al museu, travesso un hotel. Veig una piscina. Se m’obren els ulls de cop: era el que necessitava. Tot i això dic, primer museu i després t’hi coles. Vaig doncs, fins al museu. Dilluns tancat. Pam, toca’t la cigala. Si més no, havia descobert una piscina, i això ja era molt. Així que torno, disposat a colar-me. Em faig el suec, intento entrar però ja em clitxen. Where are you going em diu ell segurata? To, to, to... the Opera! Ejem! M’indica la direcció, acompanyanyt-me fins a la sortida. Ma cagum sa mare! Res de piscina. Així doncs, al final, em paro en un centre comercial i em quedo sota l’aire 15min.
Finalment, rumb a l’hotel, fer la maleta, i cap a Nha Trang: 9h amb bus llitera.
Bus mig buit, on em disposo a mirar un capítol de crackovia i a dormir. Crackovia massa bo (Goooooteborg) però les carreteres del Vietnam poden amb mi. No entenc encara com no vaig caure de la llitera. Pitjor que el Dragon Khan. Al final però, m’adormo.
7h més tard, una guia pesada i amb veu a pito ens diu que hem arribat. Passo d’ella, tinc son. Em desperta personalment. La vull matar. Em desperto i surto d’allà. Ens espera dia de platja. Per fi! Visitem 4 mariconadetes del poble aquest i dia de platja i sucs de fruita.
En el punt en què la vermellor comença a arribar als seus límits anem a dinar, i pel camí ens trobem un Shangri-La (hotel de luxe) espectacular. Amb la frustració de la primera aventura a la piscina, aquest cop no podia fallar. Ben dinat, posem rumb allà. Entrem com un client més, anem al 6è pis, però el recepcionista en segueix fins l’ascenssor. No diu res: no se’n fia, però tampoc s’atreveix. Arribem, al·lucinem i a l’aigua! Que gran! Als 5min però tenim al cambrer preguntant-nos pel número d’habitació. Li diem que esperem uns amics, però no cola. "Only for guests, you can stay though as long as you don’t swim". Així que sortim i ens estem una estona a les tombones. Acabem tornant a la platja, i de la platja a un bus nocturn cap a Hoi An. Ens esperen 11h més de bus nocturn, amb les fantàstiques autopistes del país...
Dies 7, 8 i 9
Després d’un altre viatge caracteritzat per les volteretes, cops de cap contra el sostre, coixins contra el veí de baix de la llitera (sense voler), arribem a Hoi An. Ciutat que viu i respira història i cultura, es caracteritza per l’enorme influència de diferents cultures que hi han viscut, conviscut o comerciat al llarg de la història. Des de xinesos (amb una gran influència fins i tot actualment), japonesos, portuguesos, holandesos, espanyols, tots han contribuït a l’hora de definir aquest gran port comercial, que va existir fins que el riu que la comunica amb el mar va deixar de permetre la navegació. Actualment doncs, es tracta d’un punt turístic, on el viatjant disfruta dels diferents edificis d’altres cultures, i de tranquil·litat i harmonia que desperten els edificis de no més de 2 plantes i les poques motos que hi circulen. Recorda un passeig per Port Aventura.
Així doncs, arribats a la ciutat, ens disposem a caminar i disfrutar dels encants d’aquest lloc; cases típiques xineses, pont japonès, sales de reunions, cases antigues... poden amb la immensa calor que fa perillar les nostres reserves d’aigua. Caminem, ens relaxem i cap a la tarda tornem cap a l’hotel a descansar i disfrutar de l’aire acondicionat.
4.30 del matí sona el despertador. Una broma? No, toca anar a veure la sortida del sol a unes ruïnes properes a Hoi An, anomenades My Son, on habitava la cultura Cham (ètnia principal del centre del Vietnam en segles anteriors). Desgraciadament, al arribar allà el sol ja ha sortit. Seguint en la desgràcia, ens adonem que la guerra del Vietnam ha pogut amb la majoria d’aquella àrea, però tot i així conserva algunes ruïnes que alberguen algo més que història. A les 10 tornada cap a l’hotel, "siesta" de 2 horetes, dinar i bus cap a Hue, la capital imperial del Vietnam. Aquest cop, bus de dia, on "només 5h" ens separen del destí. Entre quasi-accident i quasi-accident (a Vietnam es veu que està de moda que un camió que va a 37 Km/h adelanti un camió que va a 36,5Km/h per una pujada immensa en doble contínua), gaudim d’un paisatge excpecional on camps d’arròs i platges són el centre de les nostres mirades.
6h més tard (sempre van amb retard) arribem al destí. Ens espera com sempre algú que ens vol acomodar, i després de negociar aconseguim habitació doble amb aire acondicionat per 10$ la nit. Prou bé.
Tal i com diu la Lonely Planet "si el arte y la arquitectura important más que la cerveza y las playas, Hué debería encabezar la lista de prioridades". I no s’equivoquen. Hué és probablement el que m’ha fascinat més del Vietnam amb el que porto de viatge.
A causa de la falta de temps, contractem el típic "Hue city tour" pel primer dia, on un bus ens portarà a veure les zones més poblades de turistes. Tot i això i altre cop la calor que està a punt de desfer-me, val la pena. La primera parada és una caseta on vivien les concubines de l’emperador, un emperador casat amb 104 dones, i que podia "presumir" d’haver-se acostat amb més de 600 i no tenir cap fill. Era estèril. Acte seguit, parada obligatòria a la Pagoda de Dieu De, situada a un turó prop del riu dels perfums des d’on es gaudeix d’unes vistes espectaculars.
A la tarda, després de disfrutar d’un bufet lliure, on el sentiment català es fa notar i acabem, tal i com ens aconsella el guia, amb la panxa de Budha, posem rumb a les tombes dels emperadors, els mausoleus que alberguen els cossos d’aquells personatges que han tingut un paper important a l’hora de configurar el que ara coneixem com a Vietnam. Simplement espectacular. Tant la primera, com la segona com la tercera. Un s’ho mira des d’un punt de vista social, adontant-se que segurament a aquella època molts morien de gana i d’altres es construïen mausoleus com aquests, i sap greu. D’altra banda, observant-ho des del costat cultural s’agraeix que llocs com aquests existeixin. És com les piràmides d’Egipte, on milers d’esclaus van haver de morir per tal que nosaltres ara mateix (tot i que aquest no fos el motiu de la construcció) literalment al·lucinem al veure tals construccions.
Així doncs, vistes les 3 tombes, creuer relaxant i fresc pel riu dels perfums que ens retorna cap a l’hotel ons ens allotgem. Sopem, pel·lícula d’Ali G (boníssima jaja) i a dormir.
8.00 del matí altre cop. Sembla que despertar-se més tard d’aquesta hora és impossible en aquest viatge. Avui ens espera la ciutat imperial de Hue, ciutadela, recinte emmurallat on vivia l’emperador, els militars, i més enfora la resta d’habitants del poble. Seu també, suposo, de les 104 dones de l’emperador.
Per tal d’accedir-hi i apropar-nos encara més a la cultura Vietnamita (a Hoi An ja vam comprar un dels barrets cònics), lloguem unes bicicletes. Desafortunadament el meu pito no funciona (el de la bici), i no puc completar el meu procés. Arribats, abans d’accedir al recinte en qüestió observem un vídeo de la ciutat imperial. Increïble, sembla la típica ciutat medieval emmurallada, on tots els edifics semblen dissenyats a la perfecció per tal de crear una harmonia increïble entre ells, pero en aquest cas amb aquells teulats punxeguts i amb molts de dracs. Desgraciadament, després de baixar les escales que separen el primer palau de la resta, ens adonem, altra vegada, que els americans es van ocupar amb èxit de rebentar tot el que puguéssin independenment del valor històric que tingués. Tot i això, el lloc encara conserva alguns edifics tradicionals molt ben reconstruïts que t’ajuden a fer-te la idea de com d’espectacular havia de ser aquell indret. Acabada la visita, continuem la nostra immersió a la cultura vietnamita i seguim pedalant per la ciutat gaudint de la brisa de la vora del riu que aconsegueix allunyar-nos de la calor a la que ja hauriem d’estar acostumats.
I aixi, voltant per la ciutat ens parem a una pagoda petita per veure que tal. La pagoda en si no val massa res, pero la gent, una passada. Al principi, timids, pero en una estona ens han ensenyat tota la pagoda, ofert aigua, tirat fotos amb ells... una passada. Et fa sentir genial. 2 nenes petites i una monja m'arrenquen el millor somriure des de que he iniciat el viatge.
A la tarda, com de costum ja, bus nocturn, aquest cop de 14h que ens acosta al final de la nostra aventura al Vietnam, Hanoi, on espera la desitjada, admirada i espectacular Bahia de Halong.