Thailand: Chapter two, Full Moon Party

Si deixem de banda els factors que els americans no havien conduït mai una scooter, que ens n'anavem a una de les festes més sonades del món, que conduïriem per unes carreteres on fins i tot les vaques s'entrebancarien, que els Tailandesos estan sonats conduïnt, que hauriem begut una mica, que seria fosc... la idea de les scooters no hagués estat dolenta del tot.
La decisió estava presa però, i en aquest cas, no hi havia possible marxa enrere. Així, amb la festa entre les celles, posem rumb cap al Sud de la Illa. Ens esperaven uns 15Km de curves, uns 20minuts sobre la moto en teoria.
Als 5 minuts sobre la moto 2 dels americans ja se n'havien anat a la cuneta (sense caure però tocant gespa). Als 7 minuts se'ns posa a ploure, i no precisament poc. Ens parem a la primera casa que trobem, i d'un forat surt un Tailandès apuntant-nos amb una llanterna. Jo em pensava que els Asiàtics eren bona gent, acollidors, però aquell no tenia el dia. Ens comença a parlar amb Tailandés, i entremig d'aquella colla de sons indeixifrables entenem algo semblant a "I have got something that can die you". Acollunits, tot i la pluja torrencial, agafem les motos en busca d'un altre lloc. El problema però, és que estavem parats just a baix d'una gran pujada. Intentem pujar, però els que anaven 2 en una scooter no poden. La moto no pujava. Així que ja ens veus, corrents per una pujada inacabable, enmig d'una gran pluja en busca d'un lloc segur. Al final, ens parem en una mena de botiga fins que para de ploure.

20minuts més tard, arribem a Haad Rin, la platja, la famosa platja extremadament xops. Aparquem ben lluny, amaguem els cascs, i a deixar de somiar i començar a disfrutar. M'ho imaginava com un lloc immens, però em quedava curt. Molt curt. Paguem l'entrada, 2,5€, ens posen una pulsereta, i entrem. Sense exagerar, unes 15.000 persones (de fet no en tinc ni idea, però n'hi havia moltes), en una platja amb 6 escenaris diferents on podies saltar a corda amb foc, fer allò que has de passar per sota la corda també amb foc (limbo crec que es diu), espectacles... No es pot explicar, s'ha de viure. S'ha de dir però també, que hi havia molta gent la qual deixava a la teva disposició que dubtessis de la seva sexualitat. Sí, shemales a patades.

7 del matí. Decidim que la festa de la nosta vida s'ha acabat, però ens en falta un. El busquem, però impossible. Massa gent. Marxem sense ell. Tornem amb la nostra calma després d'un bon esmorzar i banyar-nos a la platja, i cap problema a part de que ens perdem un parell de cops, i els locals no ens ajuden massa a trobar l'hotel. Se'ns fa de dia mentre tornem, veient com surt el sol en una platja paradisíaca. Increïble.

13.00 del migdia. Ens despertem i preocupats per les més que dubtoses habilitats del nostre amic sobre la motocicleta, anem a mirar si està viu. Arribem i el veiem amb els llençols plens de sang, begut, i ens diu: "I got into a fight with nature, and I lost". Boníssim, feia anys que no reia tant. Pobret, estava amb el peu mig destrossat, el colze ben pelat, però jo no podia parar de riure. Ens va explicar que un shemale li va robar tots els diners, que va estar mitja nit perdut, que va conèixer no se qui, i que va tornar a les 9 del matí quan ja es feia clar. De tornada però, una curva se li va quedar curta i a la cuneta. 8 locals el van ajudar però al no tenir diners no va poderse comprar res per curar-se. Molt trist. Va arribar no sé com, i allà el teniem. Un artista que per sort estava bé. M'ho prenc rient, però de fet, podia haver acabat malament. Va acabar pagant 300€ per arreclar la moto.
Tot i l'incident, les nostres vacances continuaven. Vam posar rumb a un parc natural. 2 dies, 2 nits. Micos, elefants, jungla, selva tropical... Increïble. Després d'això 12h de tren de tornada (aquesta vegada sí amb llit), aeroport, i casa. S'ha de dir que el llit portava vibrador incorporat (no penseu malament) i vaig tenir els meus problemes per dormir. Sí, un altre cop un tren de vapor que no semblava que circulés sobre rails sinò sobre rocs. A més, els molt il·luminats, i mai més ben dit, no se els hi acudeix res més que deixar els llums oberts en un tren de 12h nocturn.


I això és tot. He arribat a la conclusió que tendim a valorar allò que no tenim, allò que no podem obtenir, o allò que se'ns escapa de la rutina diaria. I potser és per això que m'he enamorat d'un país com aquest, on tot és tan extrany i diferent. On les platges són millors de les que podia imaginar, on les seves palmeres són els nostres roures, on la gent sempre t'espera, excepte en alguns casos, amb un gran somriure (pensant que t'estan enredant probablement), on el menjar és més que deliciós, on dines per menys d'1€... De veritat, un país extremadament recomanable.

PD: acabo l'escrit el dia que he tornat de les Filipines. Així, que properament informació d'aquest gran arxipelg. Només dir-vos que també genial.