Dies 5 i 6
Són les 7 del matí. No sé ni on sóc. Començo a cridar "Bon dia, toca despertar-se!". De cop m’adono que el de la meva dreta és escocès i que no entèn res de res. Provo amb anglès però tothom segueix al seu món. Al final ens despertem...
Avui toquen els túnels, famosos túnels on els Vietnamites (anomenats Charlies pels americans), s’amagaven dels seus rivals. Anant cap allà, el guia (que no té massa bon anglès, però que tot i això parla molt ràpid i no se l’entèn de massa res), ens explica (o entenc) que s’havien arribat a construir 250Km, que alguns es situaven sota les bases americanes i que algunes persones (entre elles una iaia que vam conèixer) hi van viure més de 7 anys, sí 7 anys!.
El complexe, preparat a tope pel turisme, ens ensenya de tot, des de forats de mida normal (els pels guiris estan eixamplats per tal que hi poguem passar), exposicions amb armes, forats de bombes (immensos), trampes pels americans, i fins i tot un camp de tir per practicar amb una m-16 o m-47. Al final, ens porta a uns túnels preparats per nosaltres i entrem. Una gran experiència, que et fa admirar els vietnamites, els quals havien arribat a còrrer per allà (no entenc com) ja que els exèrcits nord-americans es van portar gossos capaços d’enflairar l’olor dels vietnamites (fàcil de sentir) i perserguir-los per aquests llocs. Els vietnamites però, tenien les seves tàctiques, com per exemple, dutxar-se amb champús nord-americans o posar chili a les entrades per confondre els gossos. Dir també però, que als túnels hi van morir 1/3 de les persones que hi van entrar.
Feta la visita, tornem cap a la ciutat, on ens queden unes hores abans d’agafar bus nocturn cap a Nha Trang. No faig massa res. La calor em treu qualsevol ganes de visitar més la ciutat. Tot i això, al cap d’una estona, poso rumb a la ópera, un edifi francès de renom a la ciutat, passant pel mercat i acabant a un museu. Arribat a la òpera 2 altaveus m’esperen amb Dj Xavi Metralla (crec que és el nom d’un de Pont Aeri) punxant. Vaia festival de música màquina. No entenc per què coi posen música màquina a fora de l’òpera, però bé, segueixo amb la meva ruta. Per accedir al museu, travesso un hotel. Veig una piscina. Se m’obren els ulls de cop: era el que necessitava. Tot i això dic, primer museu i després t’hi coles. Vaig doncs, fins al museu. Dilluns tancat. Pam, toca’t la cigala. Si més no, havia descobert una piscina, i això ja era molt. Així que torno, disposat a colar-me. Em faig el suec, intento entrar però ja em clitxen. Where are you going em diu ell segurata? To, to, to... the Opera! Ejem! M’indica la direcció, acompanyanyt-me fins a la sortida. Ma cagum sa mare! Res de piscina. Així doncs, al final, em paro en un centre comercial i em quedo sota l’aire 15min.
Finalment, rumb a l’hotel, fer la maleta, i cap a Nha Trang: 9h amb bus llitera.
Bus mig buit, on em disposo a mirar un capítol de crackovia i a dormir. Crackovia massa bo (Goooooteborg) però les carreteres del Vietnam poden amb mi. No entenc encara com no vaig caure de la llitera. Pitjor que el Dragon Khan. Al final però, m’adormo.
7h més tard, una guia pesada i amb veu a pito ens diu que hem arribat. Passo d’ella, tinc son. Em desperta personalment. La vull matar. Em desperto i surto d’allà. Ens espera dia de platja. Per fi! Visitem 4 mariconadetes del poble aquest i dia de platja i sucs de fruita.
En el punt en què la vermellor comença a arribar als seus límits anem a dinar, i pel camí ens trobem un Shangri-La (hotel de luxe) espectacular. Amb la frustració de la primera aventura a la piscina, aquest cop no podia fallar. Ben dinat, posem rumb allà. Entrem com un client més, anem al 6è pis, però el recepcionista en segueix fins l’ascenssor. No diu res: no se’n fia, però tampoc s’atreveix. Arribem, al·lucinem i a l’aigua! Que gran! Als 5min però tenim al cambrer preguntant-nos pel número d’habitació. Li diem que esperem uns amics, però no cola. "Only for guests, you can stay though as long as you don’t swim". Així que sortim i ens estem una estona a les tombones. Acabem tornant a la platja, i de la platja a un bus nocturn cap a Hoi An. Ens esperen 11h més de bus nocturn, amb les fantàstiques autopistes del país...
Dies 7, 8 i 9
Després d’un altre viatge caracteritzat per les volteretes, cops de cap contra el sostre, coixins contra el veí de baix de la llitera (sense voler), arribem a Hoi An. Ciutat que viu i respira història i cultura, es caracteritza per l’enorme influència de diferents cultures que hi han viscut, conviscut o comerciat al llarg de la història. Des de xinesos (amb una gran influència fins i tot actualment), japonesos, portuguesos, holandesos, espanyols, tots han contribuït a l’hora de definir aquest gran port comercial, que va existir fins que el riu que la comunica amb el mar va deixar de permetre la navegació. Actualment doncs, es tracta d’un punt turístic, on el viatjant disfruta dels diferents edificis d’altres cultures, i de tranquil·litat i harmonia que desperten els edificis de no més de 2 plantes i les poques motos que hi circulen. Recorda un passeig per Port Aventura.
Així doncs, arribats a la ciutat, ens disposem a caminar i disfrutar dels encants d’aquest lloc; cases típiques xineses, pont japonès, sales de reunions, cases antigues... poden amb la immensa calor que fa perillar les nostres reserves d’aigua. Caminem, ens relaxem i cap a la tarda tornem cap a l’hotel a descansar i disfrutar de l’aire acondicionat.
4.30 del matí sona el despertador. Una broma? No, toca anar a veure la sortida del sol a unes ruïnes properes a Hoi An, anomenades My Son, on habitava la cultura Cham (ètnia principal del centre del Vietnam en segles anteriors). Desgraciadament, al arribar allà el sol ja ha sortit. Seguint en la desgràcia, ens adonem que la guerra del Vietnam ha pogut amb la majoria d’aquella àrea, però tot i així conserva algunes ruïnes que alberguen algo més que història. A les 10 tornada cap a l’hotel, "siesta" de 2 horetes, dinar i bus cap a Hue, la capital imperial del Vietnam. Aquest cop, bus de dia, on "només 5h" ens separen del destí. Entre quasi-accident i quasi-accident (a Vietnam es veu que està de moda que un camió que va a 37 Km/h adelanti un camió que va a 36,5Km/h per una pujada immensa en doble contínua), gaudim d’un paisatge excpecional on camps d’arròs i platges són el centre de les nostres mirades.
6h més tard (sempre van amb retard) arribem al destí. Ens espera com sempre algú que ens vol acomodar, i després de negociar aconseguim habitació doble amb aire acondicionat per 10$ la nit. Prou bé.
Tal i com diu la Lonely Planet "si el arte y la arquitectura important más que la cerveza y las playas, Hué debería encabezar la lista de prioridades". I no s’equivoquen. Hué és probablement el que m’ha fascinat més del Vietnam amb el que porto de viatge.
A causa de la falta de temps, contractem el típic "Hue city tour" pel primer dia, on un bus ens portarà a veure les zones més poblades de turistes. Tot i això i altre cop la calor que està a punt de desfer-me, val la pena. La primera parada és una caseta on vivien les concubines de l’emperador, un emperador casat amb 104 dones, i que podia "presumir" d’haver-se acostat amb més de 600 i no tenir cap fill. Era estèril. Acte seguit, parada obligatòria a la Pagoda de Dieu De, situada a un turó prop del riu dels perfums des d’on es gaudeix d’unes vistes espectaculars.
A la tarda, després de disfrutar d’un bufet lliure, on el sentiment català es fa notar i acabem, tal i com ens aconsella el guia, amb la panxa de Budha, posem rumb a les tombes dels emperadors, els mausoleus que alberguen els cossos d’aquells personatges que han tingut un paper important a l’hora de configurar el que ara coneixem com a Vietnam. Simplement espectacular. Tant la primera, com la segona com la tercera. Un s’ho mira des d’un punt de vista social, adontant-se que segurament a aquella època molts morien de gana i d’altres es construïen mausoleus com aquests, i sap greu. D’altra banda, observant-ho des del costat cultural s’agraeix que llocs com aquests existeixin. És com les piràmides d’Egipte, on milers d’esclaus van haver de morir per tal que nosaltres ara mateix (tot i que aquest no fos el motiu de la construcció) literalment al·lucinem al veure tals construccions.
Així doncs, vistes les 3 tombes, creuer relaxant i fresc pel riu dels perfums que ens retorna cap a l’hotel ons ens allotgem. Sopem, pel·lícula d’Ali G (boníssima jaja) i a dormir.
8.00 del matí altre cop. Sembla que despertar-se més tard d’aquesta hora és impossible en aquest viatge. Avui ens espera la ciutat imperial de Hue, ciutadela, recinte emmurallat on vivia l’emperador, els militars, i més enfora la resta d’habitants del poble. Seu també, suposo, de les 104 dones de l’emperador.
Per tal d’accedir-hi i apropar-nos encara més a la cultura Vietnamita (a Hoi An ja vam comprar un dels barrets cònics), lloguem unes bicicletes. Desafortunadament el meu pito no funciona (el de la bici), i no puc completar el meu procés. Arribats, abans d’accedir al recinte en qüestió observem un vídeo de la ciutat imperial. Increïble, sembla la típica ciutat medieval emmurallada, on tots els edifics semblen dissenyats a la perfecció per tal de crear una harmonia increïble entre ells, pero en aquest cas amb aquells teulats punxeguts i amb molts de dracs. Desgraciadament, després de baixar les escales que separen el primer palau de la resta, ens adonem, altra vegada, que els americans es van ocupar amb èxit de rebentar tot el que puguéssin independenment del valor històric que tingués. Tot i això, el lloc encara conserva alguns edifics tradicionals molt ben reconstruïts que t’ajuden a fer-te la idea de com d’espectacular havia de ser aquell indret. Acabada la visita, continuem la nostra immersió a la cultura vietnamita i seguim pedalant per la ciutat gaudint de la brisa de la vora del riu que aconsegueix allunyar-nos de la calor a la que ja hauriem d’estar acostumats.
I aixi, voltant per la ciutat ens parem a una pagoda petita per veure que tal. La pagoda en si no val massa res, pero la gent, una passada. Al principi, timids, pero en una estona ens han ensenyat tota la pagoda, ofert aigua, tirat fotos amb ells... una passada. Et fa sentir genial. 2 nenes petites i una monja m'arrenquen el millor somriure des de que he iniciat el viatge.
A la tarda, com de costum ja, bus nocturn, aquest cop de 14h que ens acosta al final de la nostra aventura al Vietnam, Hanoi, on espera la desitjada, admirada i espectacular Bahia de Halong.
martes, 25 de mayo de 2010
domingo, 16 de mayo de 2010
Delta Mekong trip
Després d’un parell de dies intensos voltant pel Delta del Mekong, m’assento ara en el meu llit, envoltat d’un bon amic català i d’un escocès que hem conegut a l’excursió, disposat a veure què recorda la meva memòria d’aquesta experiència.
Eren les 7 i mitja, i el telefòn de l’habitació sona. Ja despert des de feia 15min, l’agafo. El recepcionista dient que ja tenim el guia aquí i que ens espavilem. Com sempre, els 5minuts més de son dels matins passen factura. Baixem, paguem el tour i la nit, i ens embarquem en la
primera aventura del viatge.
Parada rere parada el bus es va emplenant, fins al punt en què les meves expectatives de disfrutar dels 5 seients de la fila del darrera amb el meu amic sols es desplomen. Se’ns assenten uns viatnamites de dubtosa olor, que combinada amb la de l’autobus provoquen una sensació no massa agradable. Llegeixo, dormo, llegeixo, dormo, parlo...i al final, 3h més tard arribem a un gran riu. Un gran riu, el Mekong, també comegut come el riu dels 9 dragons per les 9 desembocadures que té (els xinos com ja sabeu els hi agrada posar dracs a per tot). Així doncs, pugem a la barca i comencem a disfrutar del paisatge en una de les mencionades branques. Ens parem a dinar a una de les illes, i a la tarda més per canals més petits. Gaudim també d’una exposició de com es fan els sugus (no són sugos però s’assemblen) de coco. Al final, més bus i cap a Can Thong (on es situa una altra desembocadura). Sopem, donem una volta pel poble, prenem un té amb llimona a la vora del riu i a dormir.
L’endemà ens desp
ertem a les 6.00 per tal de poder gaudir d’un dels mercats més típics del Sud-Est asiàtic: el floating market, on centenars de barques es reuneixen en un punt del riu per tal de comerciar. El que m’ha cridat l’atenció és que cada barca d’aquestes, penjava un pal amb una col/pastanaga/moniato. Què coi fan aquests sonats? – em preguntava. Al final, el guia ens explica (no massa difícil de deduir de fet, però a aquelles hores el meu cervell encara s’estava traient les lleganyes) que són els productes que ven cada “botiga”. El que no entenc però és per què hem de visitar un mercat a les 7, i no el podem visitar a les 9. Enfi... Seguim, i ens n’anem a petar a una demostració de com fer noodles (uns noodles especials d’allà). Molt curiós. Explicaria el procés, però entre l’anglès del guia, les meves poques habilitats perceptives en aquell moment, la calor i que hi havia uns porcs que m’han cridat l’atenció (per tal de poder etiquetar els meus amics al facebook quan torni), no m’he enterat massa. Però una cosa sí que he sentit. Ens ha dit que es tracta d’una família sola que porta el negoci, i que fan 500Kg diaris, venent cada Kg a 1€. Per tant, 500€ (m
olts, molts diners al Vietnam). Sincerament, tenint en compte els salaris d’allà, jo personalment, no em posaria a treballar a 38graus fent noodles (van estar conquerits pels xinos més de 1000anys, així que podria tenir una explicació). Finalment, tornem a la barca, de la barca al bus, i cap a Ho Chi Minh altra vegada, aquest cop acompanyat d’un xino al costat que m’explica la seva vida i miracles, a destacar la seva visió política de la xina i la crèencia de que la barreja de cultures crea persones més intel·ligents. Una mica pesat, sobretot, quan després de les 2h de bus jo només havia dit “Hello” “I’m” “Alex”. Enfi, sempre s’aprèn.
viernes, 14 de mayo de 2010
Good bye Hong Kong, Good morning Vietnam
Good bye Hong Kong
Després de 5 intensos mesos vivint a la capital financera del Sud-Est Asiàtic, poso rumb cap al Sud. Són les 19.42 i d’aquí 13 minuts teòricament obren les portes per embarcar i començar ja el que porto programant les últimes setmanes: un viatge que comença al sud del Vietnam (Ho Chi Minh) i que acabrà puntualment al cap d’un mes al Nord d’aquest gran continent, a Pekín.
Miro enrere, al passat i somric. Han estat 5 mesos increíbles, on cada dia he conegut alguna persona interessantíssima, on cada dia he programat o disfrutat d’un viatge, on cada dia he après una mica de xinès, i també, on potser no cada dia, però sovint, he comprovat que els xinesos també en saben de fer festes. 5 mesos genials, on immers a la cultura asiática he pogut explorar bastants indrets d’aquest continent; Tailàndia, Filipines, Guilin, Shenzhen, Macau, Borneo, Cambodja, Malasya figuren a la llista. Tots increïbles i diferents dels altres.
Però ara no és hora de pensar en el passat. És hora de començar a disfrutar d’aquest viatge. I dir que ha començat bé. Assentat a l’aerport, disfrutant de les últimes hores de facebook en força temps, i parlant amb l’Helena Bech, de cop se m’apropen 2 filipinos interessats en utilitzar l’endoll. Se n’adonen que el sistema no els va bé, i els hi deixo el meu adaptador per tal que puguin carregar el móvil. Parlem una estona, conversem sobre el passat espanyol de les filipines, del meu viatge a aquest país, i al cap d’una estona m’adono que és hora d’embarcar. Abans però, em comenten si m’interessa veure una foto de noies filipines. Accedeixo, per cordialitat més que res, i em treuen una foto de 3 filipines (una d’elles suposadament la seva dona) ensenyant un pit. Molt graciós. Encara no m’ho crec. Ens diem adéu (de fet un adéu més intens que el que vaig fer amb el meu company d’habitació xinès, que ronca molt més que parla i no vam acabar de connectar) i m’espero a que obrin les portes per embarcar.
Emocionat, escoltant Facto delafe y las flores azules, repasso el meu seient de l’avió, imaginant a veure de qui m’assentaré al costat. És el que té volar sol, a un se li dona per pensar en tonteries com aquestes. Però té la seva gràcia de veritat. Hora d’embarcar!
Dia 1:
Dins l’avió. M’assento, una dona a l’esquerre (amb pinta vietnamita) i un home a la dreta amb la mateixa pinta. Jo, blanc, al mig. Parlen entre ells. Entenc que es coneixen, i al cap de poc, m’adono que els entenc. Sí parlen anglès. Cordialment, els hi ofereixo canviar de seients, però no (passadís i finestra poden amb l’amor). Comencem a conversar, i m’expliquen que la noia es americana, que el noi es vietnamita pero que estudia a America, i que es casen en breus. Molt bonic. Em pregunto però, per què coi m’han assentat al mig d’una parella. Però bueno, seguim conversant, i m’expliquen les coses a fer a Ho Chi Ming i per tot el Vietnam. Bones persones. Al cap de 2h parlant, aterrem, ens diem adéu, i rumb a immingració i a buscar les maletes. Per què cony la meva maleta sempre és l’última, i per què cony mai ningú agafa cap de les vint que surten primeres? Per mi que són de mentida, per veure si algu les agafa i aixi veuen si hi ha algun lladre (Sí, viatjar sol fa pensar massa).
Surto de l’avió, i potser unes 2000 persones estaven allà esperant no sé què. Un estrés! Vaig a buscar un taxi i comença l’aventura. Per tal de poder-me trobar amb en Toni, vam acordar un hotel i ell es va encarregar de buscar-lo. Trec el paperet amb el nom per ensenyar-lo al taxista, però no el coneix, ni el carrer ni res de res. Molt extrany. Després de preguntar-ho a varis, res de res. Al final un em diu que sí, no em fa massa bona pinta però pujo. Un cop dins, li torno a preguntar i em segueix dient que sí, però em pregunta el nom de l’hotel i del carrer varies vegades (o això entenc). Definitivament, no en té ni idea. Ni jo. Aixi que truca no sé on, i em passa amb un tio que diu que parla anglès. També fals. Parla algo que s’assembla a l’anglès. No ens entenem, i li dic que em torni a l’aeroport. Em diu que em cobra 200.000 Dongs (7€). Li dic que està flipant. S’emprenya. M’emprenyo però m’acolloneixo una mica al estar al mig de no sé on, amb un taxista amb mala hòstia i de nit. Fins els pebrots del paio, li dic que si em torna a l’aeroport li pagaré la meitat. Em diu que primer vol la pasta. Li dic que no, primer aeroport. Després de 5min accedeix (ja sabeu que sóc molt pesat), i em deixa allà. Què faig? No hi ha internet, ni oficina d’informació, ni res...
Al final trobo una agència (l’única que quedava oberta) agafo un hotel més car del que volia pagar, i me n’hi vaig. Taxi i cap allà. El taxista em demana propoina, i li dic que li he donat al seu amic taxista d’abans. Crec que no m’entèn però, i s’adona que estic de mala hòstia. Calla, callo.
Al final doncs, arribo a un hotel que no està malament, però on el recepcionista va o drugat, o fumat o molt torrat. Tampoc l’entenc: entre l’anglès que no el toca massa, i el fet que gairebé ni s’aguanta costa. Al final, li ensenyo la reserva i em dona les claus. Per fi! Un llit! A dormir!
Dia 2:
Assentat en un bar, prenent un suc fresc de síndria somric quan penso amb la mala llet que portava el dia anterior a la nit, i fins i tot, aquest matí al despertar-me.
“Burro” – penso – per un simple taxi estaves així? (sí, acostumo a pensar parlant amb mi quan no tinc res més a fer). I és que la veritat, no hi ha motius per estar de mal humor. Estàs al sud-est asiàtic, amb un mes per endavant, on no m’espera res més que no siguin platges genials, vistes espectaculars, i paisatges que mai oblidaré. Així doncs, he començat el dia, disposat a canviar de mentalitat i a començar a disfrutar de l’aventura.
10.00 del matí: Surto de l’hotel a donar un vol per la ciutat. Ens trobem a Ho Chi Minh, ciutat d’uns 11 millons d’habitants, on la característica principal, on la primera cosa de que t’adones és el nombre de motos que hi ha, i el caos circulatori que conforma aquesta megàpoli. No exagero, avui m’he despertat a base de pitos. Quina puta mania que tenen els asiàtics a tocar el pito. I bé, enmig del caos, em disposo a creuar el carrer. No puc; ni quan el semàfor està vermell puc, directament no es paren. Així doncs, guiat pels consells d’amics que havien estat aquí creuo, encara que els consells de la mama em deien que si ha cotxes o motos m’hauria d’esperar. I fàcil, no t’has de preocupar de res, ells ja s’encarreguen d’esquivar-te.
Primera parada: mercat. No massa res de nou, un mercat d’aquests asiàtics, on l´única característica es l’olor especial que es respira. Així doncs, creuo el mercat i poso rumb al palau de la reunificació. Pago (0,5€) i entro. Em posen a una sala on bàsicament m’expliquen el que va passar a la guerra del Vietnam des del seu punt de vista. Interessant. En aquell moment agraeixo no ser americà. Vist el vídeo, dono una volta pels jardins (on hi ha el tanc de les forces del Nord del Vietnam que va entrar al Palau i que va simbolitzar el final de la guerra al 1975), i me’n vaig cap al museu de la guerra (anteriorment, museu de les atrocitats americanes, però que van haver de canviar el nom quan es van tornar a engegar les relacions comercials). Bàsicament t’ensenyen el que va passar. Amb pèls i senyals. I detalls. Fetus deformats, persones que no semblen persones, edificis destruïts, boscos que han deixat de ser boscos (els americans van llançar més de 100 milions de litres de líquids tòxics que van destruir bona part dels boscos Vietnamites)... Coses que no venen massa de gust de veure però que són reals. Dir també, que a la Guerra del Vietnam van perdre la vida 3 millons de persones, 2 millons van resultar ferides, i 200.000 van desaparèixer (només pel bàndol local). Veient un museu com aquest, un entèn per què els pacifistes fumen porros. De veritat, o fumen herba i es calmen, o es suiciden. No, fora conyes, molt bèstia el que ensenya aquest museu.
Cansat de tanta tristesa, me’n vaig a donar un vol per la ciutat, a creuar més carrers i torno cap a l’hotel. Siesta, dutxa, lectura i a sopar. Ben sopat, parada en un bar, suc de síndria, i aquí estic. Què més es pot demanar? Un viatge al Delta del Mekong? Demà i demà passat. Platja i relax? L’altre. Visita de ciutats imperials i més museus sobre la guerra? L’altre. Fer una excursió a 4000m d’alçada? La setmana que ve...
Després de 5 intensos mesos vivint a la capital financera del Sud-Est Asiàtic, poso rumb cap al Sud. Són les 19.42 i d’aquí 13 minuts teòricament obren les portes per embarcar i començar ja el que porto programant les últimes setmanes: un viatge que comença al sud del Vietnam (Ho Chi Minh) i que acabrà puntualment al cap d’un mes al Nord d’aquest gran continent, a Pekín.
Miro enrere, al passat i somric. Han estat 5 mesos increíbles, on cada dia he conegut alguna persona interessantíssima, on cada dia he programat o disfrutat d’un viatge, on cada dia he après una mica de xinès, i també, on potser no cada dia, però sovint, he comprovat que els xinesos també en saben de fer festes. 5 mesos genials, on immers a la cultura asiática he pogut explorar bastants indrets d’aquest continent; Tailàndia, Filipines, Guilin, Shenzhen, Macau, Borneo, Cambodja, Malasya figuren a la llista. Tots increïbles i diferents dels altres.
Però ara no és hora de pensar en el passat. És hora de començar a disfrutar d’aquest viatge. I dir que ha començat bé. Assentat a l’aerport, disfrutant de les últimes hores de facebook en força temps, i parlant amb l’Helena Bech, de cop se m’apropen 2 filipinos interessats en utilitzar l’endoll. Se n’adonen que el sistema no els va bé, i els hi deixo el meu adaptador per tal que puguin carregar el móvil. Parlem una estona, conversem sobre el passat espanyol de les filipines, del meu viatge a aquest país, i al cap d’una estona m’adono que és hora d’embarcar. Abans però, em comenten si m’interessa veure una foto de noies filipines. Accedeixo, per cordialitat més que res, i em treuen una foto de 3 filipines (una d’elles suposadament la seva dona) ensenyant un pit. Molt graciós. Encara no m’ho crec. Ens diem adéu (de fet un adéu més intens que el que vaig fer amb el meu company d’habitació xinès, que ronca molt més que parla i no vam acabar de connectar) i m’espero a que obrin les portes per embarcar.
Emocionat, escoltant Facto delafe y las flores azules, repasso el meu seient de l’avió, imaginant a veure de qui m’assentaré al costat. És el que té volar sol, a un se li dona per pensar en tonteries com aquestes. Però té la seva gràcia de veritat. Hora d’embarcar!
Dia 1:
Dins l’avió. M’assento, una dona a l’esquerre (amb pinta vietnamita) i un home a la dreta amb la mateixa pinta. Jo, blanc, al mig. Parlen entre ells. Entenc que es coneixen, i al cap de poc, m’adono que els entenc. Sí parlen anglès. Cordialment, els hi ofereixo canviar de seients, però no (passadís i finestra poden amb l’amor). Comencem a conversar, i m’expliquen que la noia es americana, que el noi es vietnamita pero que estudia a America, i que es casen en breus. Molt bonic. Em pregunto però, per què coi m’han assentat al mig d’una parella. Però bueno, seguim conversant, i m’expliquen les coses a fer a Ho Chi Ming i per tot el Vietnam. Bones persones. Al cap de 2h parlant, aterrem, ens diem adéu, i rumb a immingració i a buscar les maletes. Per què cony la meva maleta sempre és l’última, i per què cony mai ningú agafa cap de les vint que surten primeres? Per mi que són de mentida, per veure si algu les agafa i aixi veuen si hi ha algun lladre (Sí, viatjar sol fa pensar massa).
Surto de l’avió, i potser unes 2000 persones estaven allà esperant no sé què. Un estrés! Vaig a buscar un taxi i comença l’aventura. Per tal de poder-me trobar amb en Toni, vam acordar un hotel i ell es va encarregar de buscar-lo. Trec el paperet amb el nom per ensenyar-lo al taxista, però no el coneix, ni el carrer ni res de res. Molt extrany. Després de preguntar-ho a varis, res de res. Al final un em diu que sí, no em fa massa bona pinta però pujo. Un cop dins, li torno a preguntar i em segueix dient que sí, però em pregunta el nom de l’hotel i del carrer varies vegades (o això entenc). Definitivament, no en té ni idea. Ni jo. Aixi que truca no sé on, i em passa amb un tio que diu que parla anglès. També fals. Parla algo que s’assembla a l’anglès. No ens entenem, i li dic que em torni a l’aeroport. Em diu que em cobra 200.000 Dongs (7€). Li dic que està flipant. S’emprenya. M’emprenyo però m’acolloneixo una mica al estar al mig de no sé on, amb un taxista amb mala hòstia i de nit. Fins els pebrots del paio, li dic que si em torna a l’aeroport li pagaré la meitat. Em diu que primer vol la pasta. Li dic que no, primer aeroport. Després de 5min accedeix (ja sabeu que sóc molt pesat), i em deixa allà. Què faig? No hi ha internet, ni oficina d’informació, ni res...
Al final trobo una agència (l’única que quedava oberta) agafo un hotel més car del que volia pagar, i me n’hi vaig. Taxi i cap allà. El taxista em demana propoina, i li dic que li he donat al seu amic taxista d’abans. Crec que no m’entèn però, i s’adona que estic de mala hòstia. Calla, callo.
Al final doncs, arribo a un hotel que no està malament, però on el recepcionista va o drugat, o fumat o molt torrat. Tampoc l’entenc: entre l’anglès que no el toca massa, i el fet que gairebé ni s’aguanta costa. Al final, li ensenyo la reserva i em dona les claus. Per fi! Un llit! A dormir!
Dia 2:
Assentat en un bar, prenent un suc fresc de síndria somric quan penso amb la mala llet que portava el dia anterior a la nit, i fins i tot, aquest matí al despertar-me.
“Burro” – penso – per un simple taxi estaves així? (sí, acostumo a pensar parlant amb mi quan no tinc res més a fer). I és que la veritat, no hi ha motius per estar de mal humor. Estàs al sud-est asiàtic, amb un mes per endavant, on no m’espera res més que no siguin platges genials, vistes espectaculars, i paisatges que mai oblidaré. Així doncs, he començat el dia, disposat a canviar de mentalitat i a començar a disfrutar de l’aventura.
10.00 del matí: Surto de l’hotel a donar un vol per la ciutat. Ens trobem a Ho Chi Minh, ciutat d’uns 11 millons d’habitants, on la característica principal, on la primera cosa de que t’adones és el nombre de motos que hi ha, i el caos circulatori que conforma aquesta megàpoli. No exagero, avui m’he despertat a base de pitos. Quina puta mania que tenen els asiàtics a tocar el pito. I bé, enmig del caos, em disposo a creuar el carrer. No puc; ni quan el semàfor està vermell puc, directament no es paren. Així doncs, guiat pels consells d’amics que havien estat aquí creuo, encara que els consells de la mama em deien que si ha cotxes o motos m’hauria d’esperar. I fàcil, no t’has de preocupar de res, ells ja s’encarreguen d’esquivar-te.
Primera parada: mercat. No massa res de nou, un mercat d’aquests asiàtics, on l´única característica es l’olor especial que es respira. Així doncs, creuo el mercat i poso rumb al palau de la reunificació. Pago (0,5€) i entro. Em posen a una sala on bàsicament m’expliquen el que va passar a la guerra del Vietnam des del seu punt de vista. Interessant. En aquell moment agraeixo no ser americà. Vist el vídeo, dono una volta pels jardins (on hi ha el tanc de les forces del Nord del Vietnam que va entrar al Palau i que va simbolitzar el final de la guerra al 1975), i me’n vaig cap al museu de la guerra (anteriorment, museu de les atrocitats americanes, però que van haver de canviar el nom quan es van tornar a engegar les relacions comercials). Bàsicament t’ensenyen el que va passar. Amb pèls i senyals. I detalls. Fetus deformats, persones que no semblen persones, edificis destruïts, boscos que han deixat de ser boscos (els americans van llançar més de 100 milions de litres de líquids tòxics que van destruir bona part dels boscos Vietnamites)... Coses que no venen massa de gust de veure però que són reals. Dir també, que a la Guerra del Vietnam van perdre la vida 3 millons de persones, 2 millons van resultar ferides, i 200.000 van desaparèixer (només pel bàndol local). Veient un museu com aquest, un entèn per què els pacifistes fumen porros. De veritat, o fumen herba i es calmen, o es suiciden. No, fora conyes, molt bèstia el que ensenya aquest museu.
Cansat de tanta tristesa, me’n vaig a donar un vol per la ciutat, a creuar més carrers i torno cap a l’hotel. Siesta, dutxa, lectura i a sopar. Ben sopat, parada en un bar, suc de síndria, i aquí estic. Què més es pot demanar? Un viatge al Delta del Mekong? Demà i demà passat. Platja i relax? L’altre. Visita de ciutats imperials i més museus sobre la guerra? L’altre. Fer una excursió a 4000m d’alçada? La setmana que ve...
domingo, 7 de febrero de 2010
Thailand: Chapter two, Full Moon Party
Si deixem de banda els factors que els americans no havien conduït mai una scooter, que ens n'anavem a una de les festes més sonades del món, que conduïriem per unes carreteres on fins i tot les vaques s'entrebancarien, que els Tailandesos estan sonats conduïnt, que hauriem begut una mica, que seria fosc... la idea de les scooters no hagués estat dolenta del tot.
La decisió estava presa però, i en aquest cas, no hi havia possible marxa enrere. Així, amb la festa entre les celles, posem rumb cap al Sud de la Illa. Ens esperaven uns 15Km de curves, uns 20minuts sobre la moto en teoria.
Als 5 minuts sobre la moto 2 dels americans ja se n'havien anat a la cuneta (sense caure però tocant gespa). Als 7 minuts se'ns posa a ploure, i no precisament poc. Ens parem a la primera casa que trobem, i d'un forat surt un Tailandès apuntant-nos amb una llanterna. Jo em pensava que els Asiàtics eren bona gent, acollidors, però aquell no tenia el dia. Ens comença a parlar amb Tailandés, i entremig d'aquella colla de sons indeixifrables entenem algo semblant a "I have got something that can die you". Acollunits, tot i la pluja torrencial, agafem les motos en busca d'un altre lloc. El problema però, és que estavem parats just a baix d'una gran pujada. Intentem pujar, però els que anaven 2 en una scooter no poden. La moto no pujava. Així que ja ens veus, corrents per una pujada inacabable, enmig d'una gran pluja en busca d'un lloc segur. Al final, ens parem en una mena de botiga fins que para de ploure.
20minuts més tard, arribe
m a Haad Rin, la platja, la famosa platja extremadament xops. Aparquem ben lluny, amaguem els cascs, i a deixar de somiar i començar a disfrutar. M'ho imaginava com un lloc immens, però em quedava curt. Molt curt. Paguem l'entrada, 2,5€, ens posen una pulsereta, i entrem. Sense exagerar, unes 15.000 persones (de fet no en tinc ni idea, però n'hi havia moltes), en una platja amb 6 escenaris diferents on podies saltar a corda amb foc, fer allò que has de passar per sota la corda també amb foc (limbo crec que es diu), espectacles... No es pot explicar, s'ha de viure. S'ha de dir però també, que hi havia molta gent la qual deixava a la teva disposició que dubtessis de la seva sexualitat. Sí, shemales a patades.
m a Haad Rin, la platja, la famosa platja extremadament xops. Aparquem ben lluny, amaguem els cascs, i a deixar de somiar i començar a disfrutar. M'ho imaginava com un lloc immens, però em quedava curt. Molt curt. Paguem l'entrada, 2,5€, ens posen una pulsereta, i entrem. Sense exagerar, unes 15.000 persones (de fet no en tinc ni idea, però n'hi havia moltes), en una platja amb 6 escenaris diferents on podies saltar a corda amb foc, fer allò que has de passar per sota la corda també amb foc (limbo crec que es diu), espectacles... No es pot explicar, s'ha de viure. S'ha de dir però també, que hi havia molta gent la qual deixava a la teva disposició que dubtessis de la seva sexualitat. Sí, shemales a patades.
7 del matí. Decidim que la festa de la nosta vida s'ha acabat, però ens en falta un. El busquem, però impossible. Massa gent. Marxem sense ell. Tornem amb la nostra calma després d'un bon esmorzar i banyar-nos a la platja, i cap problema a part de que ens perdem un parell de cops, i els locals no ens ajuden massa a trobar l'hotel. Se'ns fa de dia mentre tornem, veient com surt el sol en una platja paradisíaca. Increïble.
13.00 del migdia. Ens despertem i preocupats per les més que dubtoses habilitats del nostre amic sobre la motocicleta, anem a mirar si està viu. Arribem i el veiem amb els llençols plens de sang, begut, i ens diu: "I got into a fight with nature, and I lost". Boníssim, feia anys que no reia tant. Pobret, estava amb el peu mig destrossat, el colze ben pelat, però jo no podia parar de riure. Ens va explicar que un shemale li va robar tots els diners, que va estar mitja nit perdut, que va conèixer no se qui, i que va tornar a les 9 del matí quan ja es feia clar. De tornada però, una curva se li va
quedar curta i a la cuneta. 8 locals e
l van ajudar però al no tenir diners no va poderse comprar res per curar-se. Molt trist. Va arribar no sé com, i allà el teniem. Un artista que per sort estava bé. M'ho prenc rient, però de fet, podia haver acabat malament. Va acabar pagant 300€ per arreclar la moto.Tot i l'incident, les nostres vacances continuaven. Vam posar rumb a un parc natural. 2 dies, 2 nits. Micos, elefants, jungla, selva tropical... Increïble. Després d'això 12h de tren de tornada (aquesta vegada sí amb llit), aeroport, i casa. S'ha de dir que el llit portava vibrador incorporat (no penseu malament) i vaig tenir els meus problemes per dormir. Sí, un altre cop un tren de vapor que no semblava que circulés sobre rails sinò sobre rocs. A més, els molt il·luminats, i mai més ben dit, no se els hi acudeix res més que deixar els llums oberts en un tren de 12h nocturn.
I això és tot. He arribat a la conclusió que tendim a valorar allò que no tenim, allò que no podem obtenir, o allò que se'ns escapa de la rutina diaria. I potser és per això que m'he enamorat d'un país com aquest, on tot és tan extrany i diferent. On les platges són millors de les que podia imaginar, on les seves palmeres són els nostres roures, on la gent sempre t'espera, excepte en alguns casos, amb un gran somriure (pensant que t'estan enredant probablement), on el menjar és més que deliciós, on dines per menys d'1€... De veritat, un país extremadament recomanable.
PD: acabo l'escrit el dia que he tornat de les Filipines. Així, que properament informació d'aquest gran arxipelg. Només dir-vos que també genial.
jueves, 4 de febrero de 2010
Thailand: Chapter 1
Estava concentrat intentant esbrinar un d'aquells dibuixos que els xinesos diuen que té significat, quan de cop i volta sona el telèfon.
- I've already bought my ticket for Thailand! - em comenta el meu amic colombià tot emocionat
- What the fuck? - responc jo intentant dir "que collons acabes de fer carallot!"
Es veu que l'ídol aquest es va enterar que la unica "Full Moon Party" (una de les festes més sonades del món, on a cada lluna plena es reuneixen entre 10 i 15 mil persones en una platja paradisíaca a Tailandia) que queia en un cap de setmana era aquesta. I així, guiat per un atac d'estupidesa, ja que era molt probable que li diguéssim, "ah, Ok, who are u going with?" i es quedés sense amics, comença la història.
La història en què 6 americans sonats, un anglès tímid i un català feliç posen rumb cap a un dels destins turístics més famosos del món: Tailandia. Un destí conegut per la prostitució, pels famosos "shemales" (paraula que m'encanta i fa referència als homes que volen ser dones pero que conserven l'aparell reproductor) que diuen, i puc assegurar que semblen dones, i per altres coses.
Primer destí: Bankok. Ciutat gran, molt gran, amb molts Tailandesos i Tailandeses, masses, i amb una contaminació espectacular. Agafem un taxi que ens porta des d'un hotel on a la dutxa hi havia uns bitxitos una mica extranys per anar cap al Grand palace (un Palau on vivia el rei espectacular). Negociem el preu, 6 en un taxi, 3 a darrera (es tractava d'un pick up) i acabem pagant uns 25€ en total per 1h i mitja de taxi (al cap d'uns dies ens enterem que ens van enredar com xinus tot i ser a tailandia).
Amb això, em poso a parlar amb el taxista (alguns ja coneixeu la meva afició per donar falses classes de moral als no residents, o a simplement a preguntar "Y tú, cuántos años llevas haciendo de taxista, o a parlar argentí als italians), però el tiu no s'entera. Només Tailandés. Ara bé, no entenc per què, em diu "hahaha, 2000Baht (45€) 2 girls for you, and pam pam hahaha", mentre picava de mans. Que tinc cara a sortit, a necessitat? La mare qui el va parir! Espero que sigui algo que digui a tothom... Enfi, paguem, i baixem.
Ens diuen que per entrar ens hem de posar pantalons llargs. Anavem preparats, ho fem i entrem. Vaia palau senyors. Al·lucinant! Després d'aixo agafem un "Tuk Tuk", una scooter amb seients a darrera, i anem a visitar altres mariconades. Res realment interessant. Més palaus, més budhes, més budhes i més palaus. Sopem i posem rumb, a través d'un tren nocturn cap a Koh Phangan, illa on es celebra la Full Moon. Comprem els bitllets, però no podem aconseguir primera classe amb llit, així que com pobres desgraciats agafem un tren de 12h sense llit, sense res, només amb un nen que no parava de plorar. La mare qui el va parir! Sí, aquesta dona no tenia com fer-lo parar. Entre això, i que el tren era gairebé de vapor, no puc dormir. Després del tren toca ferri cap a l'illa. 2h de ferri. M'havien dit que eren 20minuts, així que dic, va t'adorms i et poses una mi
ca moreno. Em desperto i em diuen que porto 2h prenent el sol. I jo, quèè? Us juro que semblava un extraterrestre, podia estar més vermell si us plau? Avui, una setmana després encara estic en procés de canviar la pell.Enfi, arribem a la Illa, agafem un taxi i cap a l'Hotel... Pagant 10€ per nit, vaia hotel. Ens espera un bungalow just a davant d'una platja increïble. Tot i això, jo no podia prendre més el sol. Comprem una crema amb protecció 50 i a l'aigua. Increïble banyar-se a finals de Gener a una platja paradisíaca, bebent suc de coco a sota una palmera, i pensant que l'endemà a la nit toca "Full Moon Party". Descansem, dormim i ens preparem per la full moon.
Es veu que la estupidesa està de moda, i no se'ns acut res més que llogar unes scooters per anar a la festa. Hi havia un català, i taxi d'anada i tornada és algo que no ens podem permitir ehh! Així que paguem 2,5€ per 24h amb una scooter i posem rumb a la festa.
Properament Full Moon Party, tornada amb Scooter de la Full Moon, micos, elefants...
domingo, 17 de enero de 2010
Tai Gui Le!
- Tai gui le, Tai gui le (Massa car, massa car)!
Així comencen les meves primeres hores fora de Hong Kong. És el que té ser català, suposo.
Ens situem a Shenzen, la ciutat amb una densitat de població més elevada de tota la Xina (4334 xinos per Km quadrat), més conegut com el paradís de les compres barates, a la frontera entre Hong Kong i la Xina de tota la vida. Més concretament a un centre comercial d'unes dimensions épiques (diria que més gran que l'Illa Diagonal), on un és incapaç de trobar un producte real. Tot és fals. Rolex a 5€, Rayban a 6€, altaveus a 2€, Iphones a 40€... Ara bé, per aconseguir aquests preus, un ha de ser un expert en el ritual de la negociació. I una rata. El procés és el següent, i consisteix en uns passos molt importants, on cap pot fallar. Fases:
1. Desinteressat: un entra a la botiga fent veure que no busca res en concret.
2. Sorprès: Un cop un demana el preu, i li diuen, un ha de posar una cara semblant a la que posaries si et diguéssin que la teva parella és homosexual.
3. Fucker: Et demanaran quin preu vols, i has d'anar de fucker, fent-te l'entès en el tema, i dir-los-hi un preu semblant a la meitat del proposat.
4. Enfadat: Et diran que no, i agafes i marxes com si res greu passés, però molest per què t'estant intentant prendre el pèl.
5. Satisfet: Després de veure com el xinito es baixa els pantalons, et ve al darrera i et diu que el preu que li has proposat és correcte.
Sembla fàcil però no ho és. A mi els primers cops em van enredar com un xino.
Després d'unes quantes hores voltant pel centre, i ja estressat de tant negociar, un necessita un premi merescut. Així que posem rumb cap a un SPA. Perduts per la megàpoli no tenim més remei que agafar un taxi. Quina por! En serio, quina colla de sonats. Després de quasi 4 atropellaments i 6 accidents arribem no sé com.
Arribem a l'SPA. De seguida, un xino ens acompanya i ens ajuda a canviar-nos, a guardar la roba, a posar la pulsereta... Vaig per posar-me el banyador, i em diu que no. No sabia com posar-me. Com que no? Amb pilotes enmig de 40 xinos? Bé, de fet no estem a Cuba. Així que guiat per l'orgull i el mite, accedeixo. Em tapo amb la tovallola, i a banyar-se.
No puc evitar comprovar si el mite es compleix. Trist però cert. I deixem-ho amb que la llegenda té bastanta raó. Cansat de tanta aigua, anem a per un massatge. Entre varies opcions, em quedo amb el "massatge tradicional Xinès".
No sé si a la Xina és tradició trencar colls, però a mi una mica més i me'l destrossen. Quin mal al principi. A més, com coi li dius a una Xina que no ho faci tan fort? Després de rumiar una bona estona se m'acudeix fer un "Au, au, au", i va anar prou bé. Acabat el massatge, com nou, i a menjar algo. És gratis ehhhh?
Eren les 5 del matí ja, ens assentem, canviem de canal, i sorpresa, el Barça en directe! Molt caxondo. Qui m'ho diria a mi, que algun dia a la meva vida estaria a les 5 del matí, amb un simple batín, veient el Barça entre 50 xinitos? Molt serio el tema. I tot això, per només 20€. Increïble, però cert.
Així doncs, definiria Shenzen com un paradís per una dona no molt pija, on l'únic inconvenient és que no hi ha prous botigues de sabates. ;)
Així comencen les meves primeres hores fora de Hong Kong. És el que té ser català, suposo.
Ens situem a Shenzen, la ciutat amb una densitat de població més elevada de tota la Xina (4334 xinos per Km quadrat), més conegut com el paradís de les compres barates, a la frontera entre Hong Kong i la Xina de tota la vida. Més concretament a un centre comercial d'unes dimensions épiques (diria que més gran que l'Illa Diagonal), on un és incapaç de trobar un producte real. Tot és fals. Rolex a 5€, Rayban a 6€, altaveus a 2€, Iphones a 40€... Ara bé, per aconseguir aquests preus, un ha de ser un expert en el ritual de la negociació. I una rata. El procés és el següent, i consisteix en uns passos molt importants, on cap pot fallar. Fases:
1. Desinteressat: un entra a la botiga fent veure que no busca res en concret.
2. Sorprès: Un cop un demana el preu, i li diuen, un ha de posar una cara semblant a la que posaries si et diguéssin que la teva parella és homosexual.
3. Fucker: Et demanaran quin preu vols, i has d'anar de fucker, fent-te l'entès en el tema, i dir-los-hi un preu semblant a la meitat del proposat.
4. Enfadat: Et diran que no, i agafes i marxes com si res greu passés, però molest per què t'estant intentant prendre el pèl.
5. Satisfet: Després de veure com el xinito es baixa els pantalons, et ve al darrera i et diu que el preu que li has proposat és correcte.
Sembla fàcil però no ho és. A mi els primers cops em van enredar com un xino.
Després d'unes quantes hores voltant pel centre, i ja estressat de tant negociar, un necessita un premi merescut. Així que posem rumb cap a un SPA. Perduts per la megàpoli no tenim més remei que agafar un taxi. Quina por! En serio, quina colla de sonats. Després de quasi 4 atropellaments i 6 accidents arribem no sé com.
Arribem a l'SPA. De seguida, un xino ens acompanya i ens ajuda a canviar-nos, a guardar la roba, a posar la pulsereta... Vaig per posar-me el banyador, i em diu que no. No sabia com posar-me. Com que no? Amb pilotes enmig de 40 xinos? Bé, de fet no estem a Cuba. Així que guiat per l'orgull i el mite, accedeixo. Em tapo amb la tovallola, i a banyar-se.
No puc evitar comprovar si el mite es compleix. Trist però cert. I deixem-ho amb que la llegenda té bastanta raó. Cansat de tanta aigua, anem a per un massatge. Entre varies opcions, em quedo amb el "massatge tradicional Xinès".
No sé si a la Xina és tradició trencar colls, però a mi una mica més i me'l destrossen. Quin mal al principi. A més, com coi li dius a una Xina que no ho faci tan fort? Després de rumiar una bona estona se m'acudeix fer un "Au, au, au", i va anar prou bé. Acabat el massatge, com nou, i a menjar algo. És gratis ehhhh?
Eren les 5 del matí ja, ens assentem, canviem de canal, i sorpresa, el Barça en directe! Molt caxondo. Qui m'ho diria a mi, que algun dia a la meva vida estaria a les 5 del matí, amb un simple batín, veient el Barça entre 50 xinitos? Molt serio el tema. I tot això, per només 20€. Increïble, però cert.
Així doncs, definiria Shenzen com un paradís per una dona no molt pija, on l'únic inconvenient és que no hi ha prous botigues de sabates. ;)
domingo, 10 de enero de 2010
Second First Impression
Un cop arribes en un lloc tan gran i sobretot tan diferent, tot són primeres impressions. I afortunadament aquest cop són bones. No puc parar d'obrir la boca (i a vegades de tapar-me el nas, alguns llocs tenen olors molt, per dir-ho finament, especials). És tot tan extrany i nou per mi que em fascina. A vegades aquesta diferència és tan gran que no l'acabo d'entendre, però m'agrada haver de fer un esforç. És per això que estic aquí suposo, per tal de convertir tot el que el meu cervell classifica a la part de "estan sonats"(on de fet hi apareix la vida d'Ernest Duran) per passar-ho a la part de "no ho hagués pensat mai (it's fucking amazing dirien els americans)".
Avui per exemple mentre menjava uns noodles de dubtós gust, m'han explicat que originalment les diferents lletres de l'alfabet xinès representaven el que volien dir. És a dir, que si volien escriure elefant, dibuixaven una trompa per exemple, o, ara que s'ha posat de moda, per dir Millet posarien per "Mi" una nota musical i per "llet" el símbol de l'euro (€).
Tot i això, encara hi ha moltes coses que no acabo de veure clares. Avui, sense anar més lluny he anat a sopar a Mong Kok, un barri que es caracteritza per la seva enorme activitat comercial, i per l'enorme afluència de gent que hi circula (com a tota la Xina de fet). A mi, però, el que realment m'ha cridat l'atenció és que classifiquen els carrers per les activitats que s'hi desenvolupen. És a dir, trobem carrers com "Women's street", que no és com el red Light District, sinó que és una gran avinguda on trobem tot d'articles adreçats al públic femení. Trobem també, carrers com "Jewellery Street", on tot són joieries, i així successivament. Tot i això, a mi el que més m'ha fascinat és el "Fish Street", que no és un lloc on venen peix per menjar, és un lloc on venen peixeres, i peixos en bosses de plàstic. M'he plantejat diversos dubtes, després de caminar durant 10min i seguir veient només peixos de colors. El primer de tots és, qui coi compra tants peixos? (sabia que als restaurants xinesos hi havia peixos, però no sabia que tants). El segon, i ja més profund és, quin sentit econòmic veieu en posar la teva botiga al costat d'una altra que ven exactament el mateix? I quan ja n'hi ha dos, posar una tercera quin sentit té? Tenia entès que els monopolis eren l'objectiu de tot comericant, però es veu que no. Tot i això, m'agrada veure que els llibres d'economia no ho poden explicar tot.
Suposo que aquesta és la grandesa d'aquest món: tot pot funcionar de moltes maneres diferents. Prou bé que ho sap la gent gran ;)
Avui per exemple mentre menjava uns noodles de dubtós gust, m'han explicat que originalment les diferents lletres de l'alfabet xinès representaven el que volien dir. És a dir, que si volien escriure elefant, dibuixaven una trompa per exemple, o, ara que s'ha posat de moda, per dir Millet posarien per "Mi" una nota musical i per "llet" el símbol de l'euro (€).
Tot i això, encara hi ha moltes coses que no acabo de veure clares. Avui, sense anar més lluny he anat a sopar a Mong Kok, un barri que es caracteritza per la seva enorme activitat comercial, i per l'enorme afluència de gent que hi circula (com a tota la Xina de fet). A mi, però, el que realment m'ha cridat l'atenció és que classifiquen els carrers per les activitats que s'hi desenvolupen. És a dir, trobem carrers com "Women's street", que no és com el red Light District, sinó que és una gran avinguda on trobem tot d'articles adreçats al públic femení. Trobem també, carrers com "Jewellery Street", on tot són joieries, i així successivament. Tot i això, a mi el que més m'ha fascinat és el "Fish Street", que no és un lloc on venen peix per menjar, és un lloc on venen peixeres, i peixos en bosses de plàstic. M'he plantejat diversos dubtes, després de caminar durant 10min i seguir veient només peixos de colors. El primer de tots és, qui coi compra tants peixos? (sabia que als restaurants xinesos hi havia peixos, però no sabia que tants). El segon, i ja més profund és, quin sentit econòmic veieu en posar la teva botiga al costat d'una altra que ven exactament el mateix? I quan ja n'hi ha dos, posar una tercera quin sentit té? Tenia entès que els monopolis eren l'objectiu de tot comericant, però es veu que no. Tot i això, m'agrada veure que els llibres d'economia no ho poden explicar tot.
Suposo que aquesta és la grandesa d'aquest món: tot pot funcionar de moltes maneres diferents. Prou bé que ho sap la gent gran ;)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
