Dies 5 i 6
Són les 7 del matí. No sé ni on sóc. Començo a cridar "Bon dia, toca despertar-se!". De cop m’adono que el de la meva dreta és escocès i que no entèn res de res. Provo amb anglès però tothom segueix al seu món. Al final ens despertem...
Avui toquen els túnels, famosos túnels on els Vietnamites (anomenats Charlies pels americans), s’amagaven dels seus rivals. Anant cap allà, el guia (que no té massa bon anglès, però que tot i això parla molt ràpid i no se l’entèn de massa res), ens explica (o entenc) que s’havien arribat a construir 250Km, que alguns es situaven sota les bases americanes i que algunes persones (entre elles una iaia que vam conèixer) hi van viure més de 7 anys, sí 7 anys!.
El complexe, preparat a tope pel turisme, ens ensenya de tot, des de forats de mida normal (els pels guiris estan eixamplats per tal que hi poguem passar), exposicions amb armes, forats de bombes (immensos), trampes pels americans, i fins i tot un camp de tir per practicar amb una m-16 o m-47. Al final, ens porta a uns túnels preparats per nosaltres i entrem. Una gran experiència, que et fa admirar els vietnamites, els quals havien arribat a còrrer per allà (no entenc com) ja que els exèrcits nord-americans es van portar gossos capaços d’enflairar l’olor dels vietnamites (fàcil de sentir) i perserguir-los per aquests llocs. Els vietnamites però, tenien les seves tàctiques, com per exemple, dutxar-se amb champús nord-americans o posar chili a les entrades per confondre els gossos. Dir també però, que als túnels hi van morir 1/3 de les persones que hi van entrar.
Feta la visita, tornem cap a la ciutat, on ens queden unes hores abans d’agafar bus nocturn cap a Nha Trang. No faig massa res. La calor em treu qualsevol ganes de visitar més la ciutat. Tot i això, al cap d’una estona, poso rumb a la ópera, un edifi francès de renom a la ciutat, passant pel mercat i acabant a un museu. Arribat a la òpera 2 altaveus m’esperen amb Dj Xavi Metralla (crec que és el nom d’un de Pont Aeri) punxant. Vaia festival de música màquina. No entenc per què coi posen música màquina a fora de l’òpera, però bé, segueixo amb la meva ruta. Per accedir al museu, travesso un hotel. Veig una piscina. Se m’obren els ulls de cop: era el que necessitava. Tot i això dic, primer museu i després t’hi coles. Vaig doncs, fins al museu. Dilluns tancat. Pam, toca’t la cigala. Si més no, havia descobert una piscina, i això ja era molt. Així que torno, disposat a colar-me. Em faig el suec, intento entrar però ja em clitxen. Where are you going em diu ell segurata? To, to, to... the Opera! Ejem! M’indica la direcció, acompanyanyt-me fins a la sortida. Ma cagum sa mare! Res de piscina. Així doncs, al final, em paro en un centre comercial i em quedo sota l’aire 15min.
Finalment, rumb a l’hotel, fer la maleta, i cap a Nha Trang: 9h amb bus llitera.
Bus mig buit, on em disposo a mirar un capítol de crackovia i a dormir. Crackovia massa bo (Goooooteborg) però les carreteres del Vietnam poden amb mi. No entenc encara com no vaig caure de la llitera. Pitjor que el Dragon Khan. Al final però, m’adormo.
7h més tard, una guia pesada i amb veu a pito ens diu que hem arribat. Passo d’ella, tinc son. Em desperta personalment. La vull matar. Em desperto i surto d’allà. Ens espera dia de platja. Per fi! Visitem 4 mariconadetes del poble aquest i dia de platja i sucs de fruita.
En el punt en què la vermellor comença a arribar als seus límits anem a dinar, i pel camí ens trobem un Shangri-La (hotel de luxe) espectacular. Amb la frustració de la primera aventura a la piscina, aquest cop no podia fallar. Ben dinat, posem rumb allà. Entrem com un client més, anem al 6è pis, però el recepcionista en segueix fins l’ascenssor. No diu res: no se’n fia, però tampoc s’atreveix. Arribem, al·lucinem i a l’aigua! Que gran! Als 5min però tenim al cambrer preguntant-nos pel número d’habitació. Li diem que esperem uns amics, però no cola. "Only for guests, you can stay though as long as you don’t swim". Així que sortim i ens estem una estona a les tombones. Acabem tornant a la platja, i de la platja a un bus nocturn cap a Hoi An. Ens esperen 11h més de bus nocturn, amb les fantàstiques autopistes del país...
Dies 7, 8 i 9
Després d’un altre viatge caracteritzat per les volteretes, cops de cap contra el sostre, coixins contra el veí de baix de la llitera (sense voler), arribem a Hoi An. Ciutat que viu i respira història i cultura, es caracteritza per l’enorme influència de diferents cultures que hi han viscut, conviscut o comerciat al llarg de la història. Des de xinesos (amb una gran influència fins i tot actualment), japonesos, portuguesos, holandesos, espanyols, tots han contribuït a l’hora de definir aquest gran port comercial, que va existir fins que el riu que la comunica amb el mar va deixar de permetre la navegació. Actualment doncs, es tracta d’un punt turístic, on el viatjant disfruta dels diferents edificis d’altres cultures, i de tranquil·litat i harmonia que desperten els edificis de no més de 2 plantes i les poques motos que hi circulen. Recorda un passeig per Port Aventura.
Així doncs, arribats a la ciutat, ens disposem a caminar i disfrutar dels encants d’aquest lloc; cases típiques xineses, pont japonès, sales de reunions, cases antigues... poden amb la immensa calor que fa perillar les nostres reserves d’aigua. Caminem, ens relaxem i cap a la tarda tornem cap a l’hotel a descansar i disfrutar de l’aire acondicionat.
4.30 del matí sona el despertador. Una broma? No, toca anar a veure la sortida del sol a unes ruïnes properes a Hoi An, anomenades My Son, on habitava la cultura Cham (ètnia principal del centre del Vietnam en segles anteriors). Desgraciadament, al arribar allà el sol ja ha sortit. Seguint en la desgràcia, ens adonem que la guerra del Vietnam ha pogut amb la majoria d’aquella àrea, però tot i així conserva algunes ruïnes que alberguen algo més que història. A les 10 tornada cap a l’hotel, "siesta" de 2 horetes, dinar i bus cap a Hue, la capital imperial del Vietnam. Aquest cop, bus de dia, on "només 5h" ens separen del destí. Entre quasi-accident i quasi-accident (a Vietnam es veu que està de moda que un camió que va a 37 Km/h adelanti un camió que va a 36,5Km/h per una pujada immensa en doble contínua), gaudim d’un paisatge excpecional on camps d’arròs i platges són el centre de les nostres mirades.
6h més tard (sempre van amb retard) arribem al destí. Ens espera com sempre algú que ens vol acomodar, i després de negociar aconseguim habitació doble amb aire acondicionat per 10$ la nit. Prou bé.
Tal i com diu la Lonely Planet "si el arte y la arquitectura important más que la cerveza y las playas, Hué debería encabezar la lista de prioridades". I no s’equivoquen. Hué és probablement el que m’ha fascinat més del Vietnam amb el que porto de viatge.
A causa de la falta de temps, contractem el típic "Hue city tour" pel primer dia, on un bus ens portarà a veure les zones més poblades de turistes. Tot i això i altre cop la calor que està a punt de desfer-me, val la pena. La primera parada és una caseta on vivien les concubines de l’emperador, un emperador casat amb 104 dones, i que podia "presumir" d’haver-se acostat amb més de 600 i no tenir cap fill. Era estèril. Acte seguit, parada obligatòria a la Pagoda de Dieu De, situada a un turó prop del riu dels perfums des d’on es gaudeix d’unes vistes espectaculars.
A la tarda, després de disfrutar d’un bufet lliure, on el sentiment català es fa notar i acabem, tal i com ens aconsella el guia, amb la panxa de Budha, posem rumb a les tombes dels emperadors, els mausoleus que alberguen els cossos d’aquells personatges que han tingut un paper important a l’hora de configurar el que ara coneixem com a Vietnam. Simplement espectacular. Tant la primera, com la segona com la tercera. Un s’ho mira des d’un punt de vista social, adontant-se que segurament a aquella època molts morien de gana i d’altres es construïen mausoleus com aquests, i sap greu. D’altra banda, observant-ho des del costat cultural s’agraeix que llocs com aquests existeixin. És com les piràmides d’Egipte, on milers d’esclaus van haver de morir per tal que nosaltres ara mateix (tot i que aquest no fos el motiu de la construcció) literalment al·lucinem al veure tals construccions.
Així doncs, vistes les 3 tombes, creuer relaxant i fresc pel riu dels perfums que ens retorna cap a l’hotel ons ens allotgem. Sopem, pel·lícula d’Ali G (boníssima jaja) i a dormir.
8.00 del matí altre cop. Sembla que despertar-se més tard d’aquesta hora és impossible en aquest viatge. Avui ens espera la ciutat imperial de Hue, ciutadela, recinte emmurallat on vivia l’emperador, els militars, i més enfora la resta d’habitants del poble. Seu també, suposo, de les 104 dones de l’emperador.
Per tal d’accedir-hi i apropar-nos encara més a la cultura Vietnamita (a Hoi An ja vam comprar un dels barrets cònics), lloguem unes bicicletes. Desafortunadament el meu pito no funciona (el de la bici), i no puc completar el meu procés. Arribats, abans d’accedir al recinte en qüestió observem un vídeo de la ciutat imperial. Increïble, sembla la típica ciutat medieval emmurallada, on tots els edifics semblen dissenyats a la perfecció per tal de crear una harmonia increïble entre ells, pero en aquest cas amb aquells teulats punxeguts i amb molts de dracs. Desgraciadament, després de baixar les escales que separen el primer palau de la resta, ens adonem, altra vegada, que els americans es van ocupar amb èxit de rebentar tot el que puguéssin independenment del valor històric que tingués. Tot i això, el lloc encara conserva alguns edifics tradicionals molt ben reconstruïts que t’ajuden a fer-te la idea de com d’espectacular havia de ser aquell indret. Acabada la visita, continuem la nostra immersió a la cultura vietnamita i seguim pedalant per la ciutat gaudint de la brisa de la vora del riu que aconsegueix allunyar-nos de la calor a la que ja hauriem d’estar acostumats.
I aixi, voltant per la ciutat ens parem a una pagoda petita per veure que tal. La pagoda en si no val massa res, pero la gent, una passada. Al principi, timids, pero en una estona ens han ensenyat tota la pagoda, ofert aigua, tirat fotos amb ells... una passada. Et fa sentir genial. 2 nenes petites i una monja m'arrenquen el millor somriure des de que he iniciat el viatge.
A la tarda, com de costum ja, bus nocturn, aquest cop de 14h que ens acosta al final de la nostra aventura al Vietnam, Hanoi, on espera la desitjada, admirada i espectacular Bahia de Halong.
martes, 25 de mayo de 2010
domingo, 16 de mayo de 2010
Delta Mekong trip
Després d’un parell de dies intensos voltant pel Delta del Mekong, m’assento ara en el meu llit, envoltat d’un bon amic català i d’un escocès que hem conegut a l’excursió, disposat a veure què recorda la meva memòria d’aquesta experiència.
Eren les 7 i mitja, i el telefòn de l’habitació sona. Ja despert des de feia 15min, l’agafo. El recepcionista dient que ja tenim el guia aquí i que ens espavilem. Com sempre, els 5minuts més de son dels matins passen factura. Baixem, paguem el tour i la nit, i ens embarquem en la
primera aventura del viatge.
Parada rere parada el bus es va emplenant, fins al punt en què les meves expectatives de disfrutar dels 5 seients de la fila del darrera amb el meu amic sols es desplomen. Se’ns assenten uns viatnamites de dubtosa olor, que combinada amb la de l’autobus provoquen una sensació no massa agradable. Llegeixo, dormo, llegeixo, dormo, parlo...i al final, 3h més tard arribem a un gran riu. Un gran riu, el Mekong, també comegut come el riu dels 9 dragons per les 9 desembocadures que té (els xinos com ja sabeu els hi agrada posar dracs a per tot). Així doncs, pugem a la barca i comencem a disfrutar del paisatge en una de les mencionades branques. Ens parem a dinar a una de les illes, i a la tarda més per canals més petits. Gaudim també d’una exposició de com es fan els sugus (no són sugos però s’assemblen) de coco. Al final, més bus i cap a Can Thong (on es situa una altra desembocadura). Sopem, donem una volta pel poble, prenem un té amb llimona a la vora del riu i a dormir.
L’endemà ens desp
ertem a les 6.00 per tal de poder gaudir d’un dels mercats més típics del Sud-Est asiàtic: el floating market, on centenars de barques es reuneixen en un punt del riu per tal de comerciar. El que m’ha cridat l’atenció és que cada barca d’aquestes, penjava un pal amb una col/pastanaga/moniato. Què coi fan aquests sonats? – em preguntava. Al final, el guia ens explica (no massa difícil de deduir de fet, però a aquelles hores el meu cervell encara s’estava traient les lleganyes) que són els productes que ven cada “botiga”. El que no entenc però és per què hem de visitar un mercat a les 7, i no el podem visitar a les 9. Enfi... Seguim, i ens n’anem a petar a una demostració de com fer noodles (uns noodles especials d’allà). Molt curiós. Explicaria el procés, però entre l’anglès del guia, les meves poques habilitats perceptives en aquell moment, la calor i que hi havia uns porcs que m’han cridat l’atenció (per tal de poder etiquetar els meus amics al facebook quan torni), no m’he enterat massa. Però una cosa sí que he sentit. Ens ha dit que es tracta d’una família sola que porta el negoci, i que fan 500Kg diaris, venent cada Kg a 1€. Per tant, 500€ (m
olts, molts diners al Vietnam). Sincerament, tenint en compte els salaris d’allà, jo personalment, no em posaria a treballar a 38graus fent noodles (van estar conquerits pels xinos més de 1000anys, així que podria tenir una explicació). Finalment, tornem a la barca, de la barca al bus, i cap a Ho Chi Minh altra vegada, aquest cop acompanyat d’un xino al costat que m’explica la seva vida i miracles, a destacar la seva visió política de la xina i la crèencia de que la barreja de cultures crea persones més intel·ligents. Una mica pesat, sobretot, quan després de les 2h de bus jo només havia dit “Hello” “I’m” “Alex”. Enfi, sempre s’aprèn.
viernes, 14 de mayo de 2010
Good bye Hong Kong, Good morning Vietnam
Good bye Hong Kong
Després de 5 intensos mesos vivint a la capital financera del Sud-Est Asiàtic, poso rumb cap al Sud. Són les 19.42 i d’aquí 13 minuts teòricament obren les portes per embarcar i començar ja el que porto programant les últimes setmanes: un viatge que comença al sud del Vietnam (Ho Chi Minh) i que acabrà puntualment al cap d’un mes al Nord d’aquest gran continent, a Pekín.
Miro enrere, al passat i somric. Han estat 5 mesos increíbles, on cada dia he conegut alguna persona interessantíssima, on cada dia he programat o disfrutat d’un viatge, on cada dia he après una mica de xinès, i també, on potser no cada dia, però sovint, he comprovat que els xinesos també en saben de fer festes. 5 mesos genials, on immers a la cultura asiática he pogut explorar bastants indrets d’aquest continent; Tailàndia, Filipines, Guilin, Shenzhen, Macau, Borneo, Cambodja, Malasya figuren a la llista. Tots increïbles i diferents dels altres.
Però ara no és hora de pensar en el passat. És hora de començar a disfrutar d’aquest viatge. I dir que ha començat bé. Assentat a l’aerport, disfrutant de les últimes hores de facebook en força temps, i parlant amb l’Helena Bech, de cop se m’apropen 2 filipinos interessats en utilitzar l’endoll. Se n’adonen que el sistema no els va bé, i els hi deixo el meu adaptador per tal que puguin carregar el móvil. Parlem una estona, conversem sobre el passat espanyol de les filipines, del meu viatge a aquest país, i al cap d’una estona m’adono que és hora d’embarcar. Abans però, em comenten si m’interessa veure una foto de noies filipines. Accedeixo, per cordialitat més que res, i em treuen una foto de 3 filipines (una d’elles suposadament la seva dona) ensenyant un pit. Molt graciós. Encara no m’ho crec. Ens diem adéu (de fet un adéu més intens que el que vaig fer amb el meu company d’habitació xinès, que ronca molt més que parla i no vam acabar de connectar) i m’espero a que obrin les portes per embarcar.
Emocionat, escoltant Facto delafe y las flores azules, repasso el meu seient de l’avió, imaginant a veure de qui m’assentaré al costat. És el que té volar sol, a un se li dona per pensar en tonteries com aquestes. Però té la seva gràcia de veritat. Hora d’embarcar!
Dia 1:
Dins l’avió. M’assento, una dona a l’esquerre (amb pinta vietnamita) i un home a la dreta amb la mateixa pinta. Jo, blanc, al mig. Parlen entre ells. Entenc que es coneixen, i al cap de poc, m’adono que els entenc. Sí parlen anglès. Cordialment, els hi ofereixo canviar de seients, però no (passadís i finestra poden amb l’amor). Comencem a conversar, i m’expliquen que la noia es americana, que el noi es vietnamita pero que estudia a America, i que es casen en breus. Molt bonic. Em pregunto però, per què coi m’han assentat al mig d’una parella. Però bueno, seguim conversant, i m’expliquen les coses a fer a Ho Chi Ming i per tot el Vietnam. Bones persones. Al cap de 2h parlant, aterrem, ens diem adéu, i rumb a immingració i a buscar les maletes. Per què cony la meva maleta sempre és l’última, i per què cony mai ningú agafa cap de les vint que surten primeres? Per mi que són de mentida, per veure si algu les agafa i aixi veuen si hi ha algun lladre (Sí, viatjar sol fa pensar massa).
Surto de l’avió, i potser unes 2000 persones estaven allà esperant no sé què. Un estrés! Vaig a buscar un taxi i comença l’aventura. Per tal de poder-me trobar amb en Toni, vam acordar un hotel i ell es va encarregar de buscar-lo. Trec el paperet amb el nom per ensenyar-lo al taxista, però no el coneix, ni el carrer ni res de res. Molt extrany. Després de preguntar-ho a varis, res de res. Al final un em diu que sí, no em fa massa bona pinta però pujo. Un cop dins, li torno a preguntar i em segueix dient que sí, però em pregunta el nom de l’hotel i del carrer varies vegades (o això entenc). Definitivament, no en té ni idea. Ni jo. Aixi que truca no sé on, i em passa amb un tio que diu que parla anglès. També fals. Parla algo que s’assembla a l’anglès. No ens entenem, i li dic que em torni a l’aeroport. Em diu que em cobra 200.000 Dongs (7€). Li dic que està flipant. S’emprenya. M’emprenyo però m’acolloneixo una mica al estar al mig de no sé on, amb un taxista amb mala hòstia i de nit. Fins els pebrots del paio, li dic que si em torna a l’aeroport li pagaré la meitat. Em diu que primer vol la pasta. Li dic que no, primer aeroport. Després de 5min accedeix (ja sabeu que sóc molt pesat), i em deixa allà. Què faig? No hi ha internet, ni oficina d’informació, ni res...
Al final trobo una agència (l’única que quedava oberta) agafo un hotel més car del que volia pagar, i me n’hi vaig. Taxi i cap allà. El taxista em demana propoina, i li dic que li he donat al seu amic taxista d’abans. Crec que no m’entèn però, i s’adona que estic de mala hòstia. Calla, callo.
Al final doncs, arribo a un hotel que no està malament, però on el recepcionista va o drugat, o fumat o molt torrat. Tampoc l’entenc: entre l’anglès que no el toca massa, i el fet que gairebé ni s’aguanta costa. Al final, li ensenyo la reserva i em dona les claus. Per fi! Un llit! A dormir!
Dia 2:
Assentat en un bar, prenent un suc fresc de síndria somric quan penso amb la mala llet que portava el dia anterior a la nit, i fins i tot, aquest matí al despertar-me.
“Burro” – penso – per un simple taxi estaves així? (sí, acostumo a pensar parlant amb mi quan no tinc res més a fer). I és que la veritat, no hi ha motius per estar de mal humor. Estàs al sud-est asiàtic, amb un mes per endavant, on no m’espera res més que no siguin platges genials, vistes espectaculars, i paisatges que mai oblidaré. Així doncs, he començat el dia, disposat a canviar de mentalitat i a començar a disfrutar de l’aventura.
10.00 del matí: Surto de l’hotel a donar un vol per la ciutat. Ens trobem a Ho Chi Minh, ciutat d’uns 11 millons d’habitants, on la característica principal, on la primera cosa de que t’adones és el nombre de motos que hi ha, i el caos circulatori que conforma aquesta megàpoli. No exagero, avui m’he despertat a base de pitos. Quina puta mania que tenen els asiàtics a tocar el pito. I bé, enmig del caos, em disposo a creuar el carrer. No puc; ni quan el semàfor està vermell puc, directament no es paren. Així doncs, guiat pels consells d’amics que havien estat aquí creuo, encara que els consells de la mama em deien que si ha cotxes o motos m’hauria d’esperar. I fàcil, no t’has de preocupar de res, ells ja s’encarreguen d’esquivar-te.
Primera parada: mercat. No massa res de nou, un mercat d’aquests asiàtics, on l´única característica es l’olor especial que es respira. Així doncs, creuo el mercat i poso rumb al palau de la reunificació. Pago (0,5€) i entro. Em posen a una sala on bàsicament m’expliquen el que va passar a la guerra del Vietnam des del seu punt de vista. Interessant. En aquell moment agraeixo no ser americà. Vist el vídeo, dono una volta pels jardins (on hi ha el tanc de les forces del Nord del Vietnam que va entrar al Palau i que va simbolitzar el final de la guerra al 1975), i me’n vaig cap al museu de la guerra (anteriorment, museu de les atrocitats americanes, però que van haver de canviar el nom quan es van tornar a engegar les relacions comercials). Bàsicament t’ensenyen el que va passar. Amb pèls i senyals. I detalls. Fetus deformats, persones que no semblen persones, edificis destruïts, boscos que han deixat de ser boscos (els americans van llançar més de 100 milions de litres de líquids tòxics que van destruir bona part dels boscos Vietnamites)... Coses que no venen massa de gust de veure però que són reals. Dir també, que a la Guerra del Vietnam van perdre la vida 3 millons de persones, 2 millons van resultar ferides, i 200.000 van desaparèixer (només pel bàndol local). Veient un museu com aquest, un entèn per què els pacifistes fumen porros. De veritat, o fumen herba i es calmen, o es suiciden. No, fora conyes, molt bèstia el que ensenya aquest museu.
Cansat de tanta tristesa, me’n vaig a donar un vol per la ciutat, a creuar més carrers i torno cap a l’hotel. Siesta, dutxa, lectura i a sopar. Ben sopat, parada en un bar, suc de síndria, i aquí estic. Què més es pot demanar? Un viatge al Delta del Mekong? Demà i demà passat. Platja i relax? L’altre. Visita de ciutats imperials i més museus sobre la guerra? L’altre. Fer una excursió a 4000m d’alçada? La setmana que ve...
Després de 5 intensos mesos vivint a la capital financera del Sud-Est Asiàtic, poso rumb cap al Sud. Són les 19.42 i d’aquí 13 minuts teòricament obren les portes per embarcar i començar ja el que porto programant les últimes setmanes: un viatge que comença al sud del Vietnam (Ho Chi Minh) i que acabrà puntualment al cap d’un mes al Nord d’aquest gran continent, a Pekín.
Miro enrere, al passat i somric. Han estat 5 mesos increíbles, on cada dia he conegut alguna persona interessantíssima, on cada dia he programat o disfrutat d’un viatge, on cada dia he après una mica de xinès, i també, on potser no cada dia, però sovint, he comprovat que els xinesos també en saben de fer festes. 5 mesos genials, on immers a la cultura asiática he pogut explorar bastants indrets d’aquest continent; Tailàndia, Filipines, Guilin, Shenzhen, Macau, Borneo, Cambodja, Malasya figuren a la llista. Tots increïbles i diferents dels altres.
Però ara no és hora de pensar en el passat. És hora de començar a disfrutar d’aquest viatge. I dir que ha començat bé. Assentat a l’aerport, disfrutant de les últimes hores de facebook en força temps, i parlant amb l’Helena Bech, de cop se m’apropen 2 filipinos interessats en utilitzar l’endoll. Se n’adonen que el sistema no els va bé, i els hi deixo el meu adaptador per tal que puguin carregar el móvil. Parlem una estona, conversem sobre el passat espanyol de les filipines, del meu viatge a aquest país, i al cap d’una estona m’adono que és hora d’embarcar. Abans però, em comenten si m’interessa veure una foto de noies filipines. Accedeixo, per cordialitat més que res, i em treuen una foto de 3 filipines (una d’elles suposadament la seva dona) ensenyant un pit. Molt graciós. Encara no m’ho crec. Ens diem adéu (de fet un adéu més intens que el que vaig fer amb el meu company d’habitació xinès, que ronca molt més que parla i no vam acabar de connectar) i m’espero a que obrin les portes per embarcar.
Emocionat, escoltant Facto delafe y las flores azules, repasso el meu seient de l’avió, imaginant a veure de qui m’assentaré al costat. És el que té volar sol, a un se li dona per pensar en tonteries com aquestes. Però té la seva gràcia de veritat. Hora d’embarcar!
Dia 1:
Dins l’avió. M’assento, una dona a l’esquerre (amb pinta vietnamita) i un home a la dreta amb la mateixa pinta. Jo, blanc, al mig. Parlen entre ells. Entenc que es coneixen, i al cap de poc, m’adono que els entenc. Sí parlen anglès. Cordialment, els hi ofereixo canviar de seients, però no (passadís i finestra poden amb l’amor). Comencem a conversar, i m’expliquen que la noia es americana, que el noi es vietnamita pero que estudia a America, i que es casen en breus. Molt bonic. Em pregunto però, per què coi m’han assentat al mig d’una parella. Però bueno, seguim conversant, i m’expliquen les coses a fer a Ho Chi Ming i per tot el Vietnam. Bones persones. Al cap de 2h parlant, aterrem, ens diem adéu, i rumb a immingració i a buscar les maletes. Per què cony la meva maleta sempre és l’última, i per què cony mai ningú agafa cap de les vint que surten primeres? Per mi que són de mentida, per veure si algu les agafa i aixi veuen si hi ha algun lladre (Sí, viatjar sol fa pensar massa).
Surto de l’avió, i potser unes 2000 persones estaven allà esperant no sé què. Un estrés! Vaig a buscar un taxi i comença l’aventura. Per tal de poder-me trobar amb en Toni, vam acordar un hotel i ell es va encarregar de buscar-lo. Trec el paperet amb el nom per ensenyar-lo al taxista, però no el coneix, ni el carrer ni res de res. Molt extrany. Després de preguntar-ho a varis, res de res. Al final un em diu que sí, no em fa massa bona pinta però pujo. Un cop dins, li torno a preguntar i em segueix dient que sí, però em pregunta el nom de l’hotel i del carrer varies vegades (o això entenc). Definitivament, no en té ni idea. Ni jo. Aixi que truca no sé on, i em passa amb un tio que diu que parla anglès. També fals. Parla algo que s’assembla a l’anglès. No ens entenem, i li dic que em torni a l’aeroport. Em diu que em cobra 200.000 Dongs (7€). Li dic que està flipant. S’emprenya. M’emprenyo però m’acolloneixo una mica al estar al mig de no sé on, amb un taxista amb mala hòstia i de nit. Fins els pebrots del paio, li dic que si em torna a l’aeroport li pagaré la meitat. Em diu que primer vol la pasta. Li dic que no, primer aeroport. Després de 5min accedeix (ja sabeu que sóc molt pesat), i em deixa allà. Què faig? No hi ha internet, ni oficina d’informació, ni res...
Al final trobo una agència (l’única que quedava oberta) agafo un hotel més car del que volia pagar, i me n’hi vaig. Taxi i cap allà. El taxista em demana propoina, i li dic que li he donat al seu amic taxista d’abans. Crec que no m’entèn però, i s’adona que estic de mala hòstia. Calla, callo.
Al final doncs, arribo a un hotel que no està malament, però on el recepcionista va o drugat, o fumat o molt torrat. Tampoc l’entenc: entre l’anglès que no el toca massa, i el fet que gairebé ni s’aguanta costa. Al final, li ensenyo la reserva i em dona les claus. Per fi! Un llit! A dormir!
Dia 2:
Assentat en un bar, prenent un suc fresc de síndria somric quan penso amb la mala llet que portava el dia anterior a la nit, i fins i tot, aquest matí al despertar-me.
“Burro” – penso – per un simple taxi estaves així? (sí, acostumo a pensar parlant amb mi quan no tinc res més a fer). I és que la veritat, no hi ha motius per estar de mal humor. Estàs al sud-est asiàtic, amb un mes per endavant, on no m’espera res més que no siguin platges genials, vistes espectaculars, i paisatges que mai oblidaré. Així doncs, he començat el dia, disposat a canviar de mentalitat i a començar a disfrutar de l’aventura.
10.00 del matí: Surto de l’hotel a donar un vol per la ciutat. Ens trobem a Ho Chi Minh, ciutat d’uns 11 millons d’habitants, on la característica principal, on la primera cosa de que t’adones és el nombre de motos que hi ha, i el caos circulatori que conforma aquesta megàpoli. No exagero, avui m’he despertat a base de pitos. Quina puta mania que tenen els asiàtics a tocar el pito. I bé, enmig del caos, em disposo a creuar el carrer. No puc; ni quan el semàfor està vermell puc, directament no es paren. Així doncs, guiat pels consells d’amics que havien estat aquí creuo, encara que els consells de la mama em deien que si ha cotxes o motos m’hauria d’esperar. I fàcil, no t’has de preocupar de res, ells ja s’encarreguen d’esquivar-te.
Primera parada: mercat. No massa res de nou, un mercat d’aquests asiàtics, on l´única característica es l’olor especial que es respira. Així doncs, creuo el mercat i poso rumb al palau de la reunificació. Pago (0,5€) i entro. Em posen a una sala on bàsicament m’expliquen el que va passar a la guerra del Vietnam des del seu punt de vista. Interessant. En aquell moment agraeixo no ser americà. Vist el vídeo, dono una volta pels jardins (on hi ha el tanc de les forces del Nord del Vietnam que va entrar al Palau i que va simbolitzar el final de la guerra al 1975), i me’n vaig cap al museu de la guerra (anteriorment, museu de les atrocitats americanes, però que van haver de canviar el nom quan es van tornar a engegar les relacions comercials). Bàsicament t’ensenyen el que va passar. Amb pèls i senyals. I detalls. Fetus deformats, persones que no semblen persones, edificis destruïts, boscos que han deixat de ser boscos (els americans van llançar més de 100 milions de litres de líquids tòxics que van destruir bona part dels boscos Vietnamites)... Coses que no venen massa de gust de veure però que són reals. Dir també, que a la Guerra del Vietnam van perdre la vida 3 millons de persones, 2 millons van resultar ferides, i 200.000 van desaparèixer (només pel bàndol local). Veient un museu com aquest, un entèn per què els pacifistes fumen porros. De veritat, o fumen herba i es calmen, o es suiciden. No, fora conyes, molt bèstia el que ensenya aquest museu.
Cansat de tanta tristesa, me’n vaig a donar un vol per la ciutat, a creuar més carrers i torno cap a l’hotel. Siesta, dutxa, lectura i a sopar. Ben sopat, parada en un bar, suc de síndria, i aquí estic. Què més es pot demanar? Un viatge al Delta del Mekong? Demà i demà passat. Platja i relax? L’altre. Visita de ciutats imperials i més museus sobre la guerra? L’altre. Fer una excursió a 4000m d’alçada? La setmana que ve...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
